Els homes no són illes (Quaderns Crema, Acantilado), ens diu en l’últim assaig el filòsof italià Nuccio Ordine, que ha estat recentment a València, perquè la lectura dels clàssics, les humanitats, ens ajuden a viure i connectar amb el món. No hi ha res més útil que l’inútil. Davant la cultura material, utilitària, cal recórrer als clàssics, eixamplar la ment i l’esperit. Cal aprofitar l’oportunitat de la lectura perquè els llibres tornen a la plaça, el centre de la ciutat de València torna a convertir-se en un espai de llibertat, diàleg i tolerància amb una nova edició de la Plaça del Llibre. Atenció a una gran novetat com és la publicació del segon volum dels diaris de Rafael Chirbes, A ratos perdidos 3 y 4 (Anagrama), un dels millors escriptors en llengua castellana de les últimes dècades. L’autor de Tavernes de la Valldigna continua burxant la sensibilitat dels lectors amb la descarnada i políticament incorrecta sinceritat de les seues reflexions.

Un treball excel·lent és el llibre d’Anacleto Ferrer i Artur Heras Desde la noche y la niebla (Alfons el Magnànim, Institut Cervantes). Una edició amb textos i imatges exquisida, culta, demolidora, sobre les relacions entre el nazisme i el franquisme, motiu d’una exposició a Bremen (Alemanya). Magnífica recepta per il·luminar els temps foscos que corren. En poesia, hem de recordar i lamentar la mort recent d’un gran poeta proper i entranyable, Antoni Ferrer, nascut a l’Alcúdia de Crespins. En opinió d’Enric Sòria, el poeta amb més prodigiós domini de la tècnica de la nostra literatura.

Sobre poetes escriu Albert Roig (Tortosa, 1959) l’assaig Posseït (L’Altra Editorial): Blai Bonet, Miquel Bauçà, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, J. V. Foix...Un treball valent, escrit amb una prosa precisa i punxant, amb cartes fins ara inèdites i un punt de vista original. Fusta de carrasca és una novel·la (Edicions del Bullent), molt ben acollida per la crítica, de l’escriptor Manel Alonso (Puçol, 1962). Una obra madura, serena, d’entranyable memòria familiar. Serem Atlàntida (Edicions del Periscopi), de Joan Benesiu, acaba de ser traduïda al castellà per l’editorial Acantilado. Un gran èxit, sens dubte, de la novel·la de l’autor de Beneixama i un gran estímul per als lletraferits locals. Teresa Pascual, la poeta de Gandia, ha publicat Tot passa baix (laBreu Edicions), una lúcida reflexió sobre la ferida del viure, segons el crític Jordi Llavina. Ramon Guillem (Catarroja, 1959) ha tret a la llum en Perifèric Edicions el poemari El llamp en la lluerna, un treball d’asserenat lirisme i commovedora pulsió vital, molt recomanable. Mercé Climent (Alcoi, 1981) ha tingut una gran repercussió lectora amb la novel·la juvenil No hi havia a València (Sembra Llibres), una obra que explora la identitat i els gèneres i descobreix les diferents maneres d’estimar. Sergi Durbà (Sagunt, 1979) ha escrit amb El Cant de les granotes (Onada Edicions) un notable testimoni d’una estança familiar a Orea, a Guadalajara, al llarg del passat confinament.

Maribel Fuertes, poeta de l’Eliana, acaba de presentar sinmaletas, una mirada sobre viatges, llocs i emocions nascuda al si d’un programa de Ràdio Túria. En la col·lecció de poesia Edicions del Buc, el poeta d’Alcoi Manel Rodríguez-Castelló ha tret a la llum Passatge: una veu poètica sòlida, brillant, que arrossega al lector per les arrels dels records i la memòria íntima. Josep Mir (Mislata, 1956) i els seus Apunts del carner (EdictOràlia Llibres i Publicacions) és un poemari amb versos que destil·len la saviesa d’un poeta singular.

Tomás Llopis (Beniarbeig, 1954) publica en Lletra Impresa la novel·la històrica Indòmit, basada en la vida de Rodrigo de Mendoza, marquès de Cenete. Francesc Mompó (l’Olleria, 1955) amb Enfiladís en el fum (Voliana Edicions) ha escrit un poemari, com tota la seua obra, amb versos sempre sorprenents i espurnejants. Jovi Lozano Serer (Ondara, 1979) presenta Després de maig, abans de l’estiu (Bromera), premi Enric Valor de novel·la. Per últim, Vicent Penya, escriptor de Rafelbunyol, ha publicat, amb il·lustracions de Maria Jesús Penya, un deliciós llibre infantil, Pluja de cançons (Edicions del Sud), una revisió molt actual i refrescant de cançons populars valencianes. Els llibres tornen a la plaça de l’Ajuntament de València, i amb els llibres la ciutat serà per uns dies una referència imprescindible de tolerància, reflexió i cultura per a tothom.

He de indicar a los que me refieren su deseo de aficionarse a cultivar macetas, jardineras, etc., que las plantas son seres vivos. Con esta obviedad, les inculco que necesitan atenciones, que hay que estar pendientes: que dispongan de un suelo adecuado, de acuerdo a los requerimientos edáficos, una irrigación conveniente al tipo y especie de vegetal de que se trate y, desde luego, a las posibles plagas, especialmente cuando hace calor. ¡Las plantas no son de plástico! Y es que ya no estamos acostumbrados a vivir en el campo: hemos perdido el contacto con la naturaleza. Las plantas han de ser cuidadas, del mismo modo que todos los seres vivos, para no fenecer. Esto, que es elemental, no siempre está claro y, por ejemplo, cuando regresan de unas vacaciones, se encuentran con que los plantones están manifiestamente chuchurridos, si es que no han sucumbido a los rigores del estío. Además, hay que saber abonar: lo normal es que el aficionado, no entendido en estos menesteres, eche abono a puñados, pensando que así crecerán más rápido, y lo que hacen es intoxicarlas por exceso. En relación a los jardines urbanos, parques, parterres, alamedas, medianeras, bulevares, paseos, etc., las plantas han de ser cuidadas, lo que comporta, entre otras cosas, la poda y limpieza (que se echa en falta). Es verdad, que muchas especies son duras y resistentes; y se han seleccionado bastante bien para el ambiente en el que están, pero se necesitan jardineros que, por su arte, cuiden y hagan paseos lindos. Este verano, por el calor (y la falta de cuidado), hubo algunos desprendimientos y caídas de árboles que causaron heridas a viandantes. En la ciudad, cada día tres árboles sucumben (caen o son abatidos) según se anunciaba el pasado 2 de octubre en Levante-EMV, y aparte de que no produzcan daños personales, hay también una cuestión paisajística que conviene tener en cuenta. Por otro lado, los árboles, como todos los seres vivos, nacen, crecen, se reproducen y mueren. Aunque sean monumentales y centenarios, tienen fecha de caducidad; y hay que estar al tanto de talarlos para que no supongan una amenaza a los circundantes. Estas tareas requieren maquinaria y automatización, pero también una mayor mano de obra, para que la ciudad esté aseada, limpia, dé gusto pasear, lo que suele, por otra parte, ser habitual, aunque no siempre. Hay otro aspecto a tener en cuenta: a veces se plantan árboles que, al poco, mueren. Da pena ver alcorques vacíos o bien (y es frecuente) con árboles que se han secado…, lo que conviene reponer para que no suponga una disrupción estética. También hay que considerar que el arbolado tiene una función diversa en cada estación. En verano, han de dar protección solar. La sombra de un árbol puede bajar la temperatura hasta 10 grados; y en invierno, conviene que no tapen el sol. Esto supone plantar árboles de hoja caduca… lo que representa una gran cantidad de material orgánico que hay que recoger (y circular). Una ciudad bonita, y Valencia lo es, hay que cuidarla, porque supone una inversión que revierte en todos: los que la habitamos y los que la visitan.