La trinxera infinita

Camine pels vessants de la serra de la Batalla, al cor del massís del Penyagolosa. Fa un dia rúfol, grisenc, i el gegant de pedra està emboirat, desaparegut sota la boscúria de la serra de la Bertrana. Tots aquells noms eufònics ressonen en el caminant, i anys enrere don Carles Salvador va trepitjar aquestes serres, a la recerca de paraules oblidades, com el naturalista que busca un endemisme botànic. Pense que Antoni Josep Cavanilles va descobrir en les carenes del Penyagolosa una planteta singular, que des d’aleshores porta el seu nom. En les Observaciones sobre el Reino de Valencia parla dels boscs nimbats, d’aquells pins altíssims i delicats, que quan bufa el vent fan soroll de mar. De Cavanilles a Carles Salvador la línia és recta: la d’estima a la terra i a les seues produccions naturals, on la llengua és un element més.

La serra de la Batalla forma part del massís, però la vegetació canvia, amb sabines i pins negres torturats per les mestralades, violentes i aclaparadores. Els coixins de sogra creixen ací i allà, amb aquelles punxes que donen a la planta una sensació d’eriçó botànic, del tot inaccessible. El nom popular fa referència a la seua genuïna incomoditat; en alguns llocs també els anomenen coixí de pastor, com volent indicar que les natges de l’home de muntanya estan adaptades a aquelles punxes, i més encara. No sé, caldria fer la prova: és de veres punxerut. A la primavera, floreixen amb unes flors d’un blau celeste delicadíssim, i com diria el poeta, «hace flores de sus penas».

Siga com siga, a la serra de la Batalla, investigadors del Centre d’Estudis del Penyagolosa han descobert les velles trinxeres del front, uns vuit-cents metres de murs que fan ziga-zaga. El terreny és particularment pedregós, i els soldats hagueren de treballar de valent per a alçar aquells murs de pedra seca, i per guanyar uns pams de profunditat en aquella terra dura i llosenca. I, tanmateix, malgrat els més de vuitanta anys passats, allí estan. Els pins hi han crescut, també algunes carrasques, però és ben fàcil imaginar els soldats republicans apostats rere aquelles pedres, bufant-se a les mans per a reanimar-les del fred intens i traïdor. En alguns llocs, el mur acomoda una replaceta, preparada per a una metralladora amb dos soldats. En un altre lloc, el mur s’endinsa una mica, fa com un dit de pedra, i aquell és el lloc per al franctirador, per al soldat solitari, amb el seu màuser calibrat i mortífer. No hi ha hagut en la història de l’armament una eina més deletèria que aquesta.

Pense en tots aquells homes que treballaren en aquella trinxera. Pense també en la pel·lícula Sense novetat al front (basada en la novel·la antibèl·lica de Remarque), i aquest pensament em condueix a les trinxeres d’Ucraïna, on encara aquestes semblen indispensables per a mantenir les posicions. Tants anys transcorreguts, i la trinxera humana segueix creixent, omplint el món de morts i de patiments. La trinxera és el mur de les lamentacions, allò que queda quan ha acabat la guerra: aquella cicatriu sobre la terra esquitxada de sang. I, tanmateix, el front va passar per allí molt ràpidament, i els soldats republicans es varen retirar sense disparar com qui diu ni un sol tret. Tot aquell esforç, i tots aquells dies de fred inimaginable, serviren de poc. Però quedaren aquelles pedres, vestigi d’una guerra cruel i fratricida.

Faig una ullada cap al Penyagolosa. El vent ha escampat la boira i el cim apareix il·luminat per una llum obliqua, groguenca, per moments d’argent. Pense en els soldats, i com mirarien la muntanya, volent endevinar, pels seus canvis notoris, l’oratge que els esperava. Pluja, neu, arabogues, mestralada... Sense cap esperança, s’hi van deixar la pell.