Sigueu sincers, a què esteu disposats a renunciar?

Cada dia sentim parlar del canvi climàtic i cada dia ens arriben notícies alarmants. A més a més, els efectes de l’escalfament ja no mostren efectes llunyans, que afecten els ossos polars, sinó que els tenim ben a prop, amb estius tòrrids i hiverns primaverals. Els mitjans de comunicació ens alerten cada dia, en una mena de conte de l’embafós que no té més recorregut: es tracta de parlar-ne, de quedar-se amb la consciència tranquil·la i de poc més. El públic assisteix a aquests anuncis d’alteracions climàtiques amb somorta indiferència, perquè al capdavall és un assumpte tan evanescent com el sexe dels àngels. Un fet que sembla del tot irresoluble i en excés complex.

I és ben cert. Hi ha tants i tants interessos, la xarxa de relacions comercials és tan inextricable, els equilibris són tan prims, que qualsevol acció mínima té efectes pertorbadors sobre l’economia dels països, i ningú està disposat a assumir-los. Perquè, a més a més, tenen un cost polític immediat. Això s’ha vist en el darrer COP27, on els distints governs no han aconseguit res de substancial. Qualsevol desviament del model de creixement econòmic és ràpidament censurat i té immediates conseqüències, i el curtterminisme és més important que una visió global de futur. A cap polític li interessa el futur, sols les pròximes eleccions. Aquesta és la lògica amb què es regeixen els destins del món.

Evidentment, aquests polítics són elegits en la seua majoria per la ciutadania. Per tant, la responsabilitat és col·lectiva i de poc serveix desviar la qüestió a arguments fal·laços de què els polítics no estan a l’altura dels reptes actuals. Aquests representen fidelment els seus votants i saben com seran castigats a les urnes si es desvien dels seus interessos més peremptoris i primaris. Si, per posar un exemple, la classe política actuara contra el turisme massiu, de seguida rebria una resposta airada dels sectors implicats. I així, cada vegada més, els nuclis antics de les ciutats s’abandonen a aquest turisme massificat, convertint-se en una mena de gran parc temàtic, copat per franquícies que res tenen a veure amb el caràcter genuí de l’urbs. I aquest fenomen s’està produint a hores d’ara a València, on poc queda de la vida dels barris implicats.

I, no obstant això, tots som responsables. Els espais per a vianants de la ciutat es transformen de seguida en zones colonitzades per terrasses, que s’empren tot l’any: si fa una mica de fred, s’encenen les estufes de gas, un comportament absolutament insostenible des d’un punt de vista conservacionista. El consumidor presta poca atenció a la qualitat dels productes que consumeix, i menys encara a si aquests són o no de proximitat. Al capdavall, sols es fixa en el preu del menú. Tampoc el turista mira d’on venen els souvenirs que adquireix: del que es tracta és de comprar alguna cosa barata i d’ús més aviat inservible per tal de contribuir a les pautes socials establertes en les nostres relacions afectives i familiars.

La roda és tan gran i l’engranatge tan immens que estem atrapats en nus gordià irresoluble. I, tanmateix, els experts també ens diuen que cal adoptar un decreixement ràpid i radical. Si durant la covid-19 es varen reduir les emissions vora un 7%, caldria arribar almenys a un 30%. Per tant, el decreixement hauria de ser almenys quatre vegades major al produït per la pandèmia.

És clar que cap polític vol assumir unes mesures tan restrictives, que significarien un daltabaix en el model econòmic. Però també saben que cal fer alguna cosa. Perquè aviat el canvi climàtic pot ser de tal magnitud que no hi haja manera de posar pedaços, que no hi haja forma de combatre els incendis forestals, les inundacions per pluges torrencials, l’ascens destructor de la mar, la sequera i la falta dràstica de recursos hídrics. A més a més, si finalment s’altera el corrent termohalí que recorre els oceans (una circulació marina que actua com a reguladora tèrmica i que és 7,5 vegades el flux de tots els rius del món, segons m’explica l’investigador Joan Grimalt), les conseqüències per a l’estabilitat climàtica del planeta podrien ser devastadores i inimaginables.

Tot açò és sabut. També el lector ho sap. Hi ha tota mena de llibres de divulgació científica alertant sobre aquestes qüestions. Però pot més la nostra economia, pot més el nostre benestar particular. Pot més, per a entendre’ns, el model Díaz Ayuso: un carpe diem irresponsable. Sigueu sincers, a què esteu disposats a renunciar? Feu una llista de màxims, i després multipliqueu-la, almenys, per quatre.

Suscríbete para seguir leyendo