L’hàbitat dels lleopards

Els positivistes distingixen entre el dret real, és a dir, l’existent, i el dret ideal, el que hauria de ser; també afirmen que el dret és sempre el resultat de decisions humanes i no de cap altra cosa. En conseqüència, el que definix el dret, entre altres aspectes és, sobretot, la seua coactivitat, és a dir, la seua capacitat de fer valdre normes jurídiques mitjançant la força o la violència. El jurista Ángel Latorre ho va sintetitzar molt clarament: el dret es sustenta amb la força.

Hi ha exemples. En febrer de 1984 forces mercenàries mitjançant personal militar dels Estats Units minaren el port de Managua. Dos mesos després el govern de Nicaragua presentava una demanda contra els Estats Units d’Amèrica davant el Tribunal Internacional de Justícia, el principal òrgan judicial de les Nacions Unides ubicat a La Haia, per esta agressió i altres. En novembre del mateix any el Tribunal fallà que era competent en la causa i que la sol·licitud presentada per Nicaragua era admissible. Quan, dos anys després, la Cort va dictaminar en favor de Nicaragua, els Estats Units simplement es van negar a respectar la decisió del Tribunal, al·legant que este no tenia jurisdicció sobre el cas. La llavors ambaixadora d’aquell país davant les Nacions Unides Jane Kirkpatrick va afirmar que la Cort Internacional era «un cos mig legal, mig jurídic i mig polític que les nacions de vegades accepten i de vegades no». A hores d’ara els Estats Units seguixen sense reconéixer la sentència imposada per la Cort Internacional de Justícia.

És un cas evident on s’apliquen les tesis dels positivistes del dret, ja que no hi ha cap força capaç d’aplicar la sanció estipulada per l’esmentada instància. Pot donar-se la situació inversa: que el país que haja comés l’agressió no tinga capacitat militar suficient, cas d’Iraq quan va invadir Kuwait. Una mena de tabú s’havia trencat i és que, convé recordar-ho, era la primera annexió d’un país a càrrec d’un altre des de la II Guerra Mundial. Després de totes les crides i exhortacions, davant la negativa de Sadam Hussein a retornar a les seues fronteres originals una coalició internacional va tindre com a objectiu teòric el restabliment de les fronteres i el retorn a la sobirania de Kuwait; era la guerra del Golf de 1991. Conclusió: la capacitat de fer valdre el dret internacional depén de la capacitat de força que tinga el país infractor.

És des d’esta perspectiva que ha pogut constatar-se que no ha hagut cap fòrum o organisme capaç de fer recular les tropes de Vladimir Putin. Recordem que ja fa onze mesos que Rússia va violentar les fronteres ucraïneses i sols ha recollit condemnes morals i econòmiques de la comunitat internacional. És cert que, no obstant les raons que pogueren assistir al mandatari rus, el fet recorregut a la guerra li lleva, de fet, els arguments morals que poguera tindre. Ara bé, és igualment cert que, amb arguments sols, Putin no haguera aconseguit cap dels seus objectius, com ara l’annexió de Crimea. Recordem que les fronteres de les repúbliques soviètiques eren aleatòries en tant en quant estaven en el marc d’un únic país; en conseqüència dissolta l’URSS, el conflicte entre no pocs dels països postsoviètics estava servit. Mentrestant a Ucraïna es van succeir governs prorussos i no va haver-hi conflicte. Ara bé, en novembre de 2013 es va iniciar l’Euromaidan, és a dir, una onada de protestes proeuropees que va sacsar el país i que va desembocar en les eleccions anticipades de 2014. Des d’aquell moment Rússia va considerar perillós per als seus interessos l’apropament d’Ucraïna a Europa i als Estats Units.

Arribats a este punt, la solució s’ha centrat en noves ajudes militars per a Ucraïna. La música és monocord: l’esperança de la derrota definitiva russa es xifra en els tancs M1 Abrams i, sobretot, Leopard 2 i, com és ben sabut, els posseïdors d’estos artefactes, els Estatus Units i Alemanya, han al·legat motius diversos per a cedir-los a Ucraïna. Després de fer-se pregar, tal i com informa Levante-EMV dimecres 25 de gener, Alemanya ha cedit a la pressió dels aliats i va a subministrar els carros de combat, alhora que Estats Units enviarà 31 blindats Abrams i inclús Espanya va enviar-ne 14. Van a redoblar els tambors de guerra més encara. La victòria ucraïnesa, auguren, és segura.

En este drama ningú pot donar lliçons de moral, malauradament; tampoc allò que hom anomena «Occident». Convé no oblidar que Robert Hunter Biden, fill de l’actual mandatari nord-americà va tindre negocis tèrbols a Ucraïna, alhora que la seua vida íntima, com s’ha demostrat, estava en connivència superlativa amb la prostitució i les drogues. D’altra banda els republicans acusaren Biden de retirar 1.000 milions de dòlars en ajuda a Ucraïna per a pressionar el país a fi de que no s’investigara el seu fill. En estos dies un grapat de ministres ucraïnesos ha estat cessat per escàndol en la malversació de l’ajuda militar internacional.

Jo, com Raimon, no crec en les pistoles. Dubte que una espiral de força siga la clau per a resoldre el conflicte. Tot i partint de l’acte absolutament condemnable de Putin forçant les seus tropes a invadir Ucraïna, la solució, a quasi un any del conflicte, no passa per enviar blindats. Cap instància superior pot forçar, en este conflicte, un acte de dret. La guerra, és cert, ha evidenciat el retard tecnològic de l’exèrcit rus. Ara bé, pensar que amb la tecnologia occidental Moscou es retirarà totalment és una quimera. Rússia respondrà, com sempre: amb la força del número. Cal, per tant, pensar a negociar, ja, en base a concessions per les dos bandes: tots hauran de renunciar a part de les seues apetències. Convé recordar, per exemple, que l’óblast de Crimea va ser transferit de Rússia a Ucraïna el 1954, a instància, precisament, de Rússia; era en el context de l’antiga URSS. És molt difícil que Crimea, amb la base naval de Sebastopol, i ara ja amb connexió terrestre amb Rússia, puga tornar a Ucraïna per la força o que Rússia, també per les armes, aconseguisca totes les seues apetències. Els valencians tenim memòria històrica de resolució de conflictes territorials des del Tractar d’Almisrà: el pacte fruit de la conversa i el parlament és l’única solució viable.

El lleopard és, d’entre els grans felins, el més eclèctic i, per tant, el que més ha aconseguit expandir-se adaptant-se a una gran varietat d’hàbitats: des de la sabana africana fins les altures nevades de l’Himàlaia. Els lleopards no disparen bombes per la boca; ans al contrari: acompanyaren Dionís, déu patró de l’agricultura i del teatre i creador, entre altres coses, del vi, no de la guerra.