Còmpliç i còmplice. Unànim i unànime

Una parenta joveneta, valencianoparlant, amb estudis i certificats de coneixements de valencià, em pregunta per què les paraules «còmplice» i «unànime» s’escriuen amb «e» final, i no «còmpliç» ni «unànim», com es pot pensar que es deuen dir i escriure. Diu que les dos primeres pareixen calcades del castellà, mentres que sense la «e» final tenen forma valenciana. No sé què contestar-li, li dic, amb cara de circumstàncies, que jo també m’ho pregunte i, amb tota la confiança, em fa una burleta carinyosa.

A més d’eixos dos vocables, amb eixa «e» final postissa i sobrant (segons el modestíssim parer de la meua parenta i meu), en tenim altres de normatives com «hèlice», «equànime», «exànime», «pusil·lànime» i alguna altra.

És segur que la «filologia pura i dura» té una explicació per a eixa «e» per a consum dels més entesos, però per a la resta de mortals, potser, no. Segurament és innecessària per a la comunicació. A mi, alguna vegada m’han creat inseguretat. Supose que a més gent també, pel que veiem escrit a vegades. Però si són formes normatives, que ho són, cal acceptar-les, només faltaria. No obstant, també podem demanar que les formes que diem o diríem per intuïció, «còmpliç», «hèliç», «equànim», «exànim», «pusil·lànim» o «unànim», siguen declarades normatives. Esta última, «unànim», ja la van incorporar mossén Alcover i Francesc de B. Moll al Diccionari català-valencià-balear, com a variant formal de «unànime» Ha sigut emprada per Vicent Andrés Estellés, «El piulador terror ‘unànim’ dels ocells», «sense que els filòlegs arrodonesquen un acord ‘unànim’», com assenyala Jordi Colomina en «L’aportació dels escriptors valencians a la llengua normativa». També l’han usada autors com ara Sixte Godes (1629), autors anònims (1695, 1739), Constantí Llombart, Enric Duran, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Joan Francesc Mira, Enric Ramiro, Santi Vallés, Abelard Saragossà, Vicent Pitarch i altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. No obstant, la forma «unànime» ha sigut més usada literàriament. Establir l’opcionalitat en estos casos, i en molts altres, llevaria inseguretats a tots els usuaris, inclosos els molt posats a escriure en esta rica llengua. El mateix ocorre amb «equànim», forma emprada per Carles Salvador i per Manuel Sanchis Guarner com consta en el llibre de Colomina citat i en el CIVAL, respectivament, i que el mencionat DCVB apunta com a variant formal de «equànime». «Còmplice», «hèlice», «exànime» i «pusil·lànime», que també hem citat, estan en el mateix cas de lletra «e» final innecessària, però no tan usades literàriament, sense «e» final, com «unànim» i «equànim».

L’opcionalitat, amb «e» final o sense, seria un bon recurs per a llevar inseguretat, com hem apuntat, en estos casos i en molts altres. Al cap i a la fi, hi ha opcionalitat normativa a pronunciar «altre» o «atre», fer la geminació o pronúncia simple en «l·l», «tl», «novel·la», «guatla», o pronunciar o emmudir la «r» en «arbre», «diners», «dimarts». Com a opcionalitat també hi ha el canvi d’una lletra en moltes paraules, com ara «arrancar»/»arrencar», «avançar»/»avençar», «cementeri»/»cementiri», «clavill»/»clevill», «caem»/ «caiem», «febra»/»febre», «flemó»/»flegmó», «nàixer»/»néixer», «partix»/»parteix», «traure»/»treure», «vore»/»veure», «vullc»/»vull» i moltes altres.

Suscríbete para seguir leyendo