Fins quan?

Per totes les que formem el moviment feminista és conegut com, al llarg d’aquests quatre últims anys, s’han anat desviant fons del pacte d'estat contra la Violència de Gènere cap a altres col·lectius a qui no afecta aquesta classe de violència.

Sempre he defensat que, els drets de tota classe, s’han d’anar augmentant per a tota la població i què com més drets millor. Però el que no es pot fer és garantir els drets d’una part de la ciutadania en detriment d’una altra part. I sembla que això és el que ha passat.

No és la primera vegada que és denuncia el tema públicament sense massa èxit. Però cal recordar que l’anterior equip del Ministeri d’Igualtat no va ser capaç d’oferir xifres clares d’on havien anat a parar els diners públics destinats a desenrotllar els deu eixos del pacte d'estat.

En el millor dels casos se sap que només un quatre per cent aproximadament ha anat al que, almenys jo considere el principal eix del pacte. L’eix núm. 3: Assistència i ajuda a les víctimes. Vull insistir en el fet que només un pírric i ridícul quatre per cent dels fons han anat a les víctimes. I són dades del mateix Ministeri d’Igualtat al seu informe d’Impacte de l’any dos mil vint.

A més s’ha constatat que al llarg dels anys dos mil vint-i-u i dos mil vint-i-dos, les activitats de l'eix núm. 1: Sensibilització i prevenció han anat destinades majoritàriament a donar visibilitat al col·lectiu LGTBI i a les noves masculinitats.

Vol dir això que estic en contra que es facen aquestes activitats? Categòricament NO. No sols estic a favor, també crec que s’han de seguir fent i donant eines, sobretot a la gent més jove per tal que entenguen que viuen en un món molt divers i complicat. Però haurien de destinar-se partides als diferents pressupostos específicament destinades a aquests temes, i no sostraure-les de les partides del pacte d’estat contra la Violència de Gènere. I el motiu és ben clar: Aquests diners haurien d'anar a protegir a les dones i les seues filles i fills que són qui pateixen directament els efectes d’aquest complex fenomen que és la violència de gènere i la violència vicària.

Aquesta setmana hem assistit a l’assassinat de dues dones i la filla d’una d’elles. Una dona que havia denunciat però que només va tindre dret a un mes de protecció perquè el judici va tardar anys a celebrar-se. I jo em pregunte, és just que després de l’esforç que algunes dones fan a l’hora de presentar una denúncia, la justícia siga tan lenta?, És just que la falta de formació en temes d’igualtat per a la majoria de jutges i jutgesses implique una visió poc realista del que aquestes dones han viscut i patit?, És just que la patriarcalització de la justícia ens coste tantes vides de dones i criatures cada any?, Fins quan durarà aquesta situació de desprotecció institucional i judicial de les dones i les seues filles i fills?, Continuarà el nou equip d’Igualtat desviant fons del pacte d’estat per a altres assumptes que no són per als quals estan destinats, sobretot a l’eix 3 del pacte que tracta sobre assistència i ajuda a les víctimes?

Molts dubtes i poques respostes. Esperem que malgrat la suposada falta de formació de la nova ministra, fique una mica d’ordre al Ministeri i prioritze la vida de les dones enfront de altres temàtiques que, tot i ser importants, no comporten els més de noranta assassinats de dones que portem fins ara, només per ser dones. I encara no hem acabat l’any...