Q uan era menuda, somiava en endinsar-me en un d´aquells passadissos subterranis del castell i retrobar el meu poble en l´època romana, la més enyorada pels ciutadans de Morvedre. Aquell desig no era casual, el meu pare, Josep el del Dimoni, m´havia descobert aquells espais carregats d´història perquè el teatre romà, juntament amb la cova del Gat i d´altres utilitzades durant la guerra civil per protegir-se contra els bombardejos o els costeruts carrers d´Antígons, Cartagena i Segòvia, havien estat el seu pati de jocs d´infantesa.
El somni va esdevindre malson en l´adolescència. Els saguntins vam veure com el nostre paisatge emocional i el nostre patrimoni canviava pel caprici polític del Govern socialista encapçalat per Joan Lerma. El rebuig popular i d´entitats com ara el Centre Arqueològic de Sagunt a la rehabilitació va ser insuficient per aturar el projecte de Grassi i Portaceli. Però encara podia ser pitjor. El teatre es va convertir en una icona de la batalla política entre el PSPV i el Partit Popular. I enmig del foc creuat, la conservació del patrimoni de Sagunt ha estat completament oblidada. Com a exemple: el Museu Arqueològic es va tornar a obrir en un nou edifici l´any passat, després d´estar tancat des del 1990. Alhora, l´oportunitat que el festival de teatre Sagunt a Escena aconseguira un cert prestigi, també es va ensorrar, a diferència dels projectes de Mérida o Almagro.
I el menyspreu pel patrimoni i la cultura no només afectava ciutat vella, sinó que s´estenia fins al Port. La Ciutat de les Arts Escèniques promesa per Zaplana mai ha tingut pressupost, mentre que tampoc s´ha recuperat la Gerència dels Alts Forns del Mediterrani -una ciutat jardí on vivien els enginyers de la fàbrica-, la popularitat de la qual ha estat reclamada durant anys per desenes de col·lectius. Les naus industrials han quedat varades vora la Mediterrània sense esperança de reviscolar, ja que només han estat aprofitades per a un parell d´obres teatrals enlluernadores, sense voluntat de revaloritzar aquesta arquitectura tan simbòlica i estimada.
El volcà, actiu durant quasi vint anys, esclata ara, o una vegada més, amb la sentència del Tribunal Suprem que dóna un termini de 18 mesos
per enderrocar la milionària obra executada al Monument Històric Artístic, declarat el 1896. La desfeta de la rehabilitació, tanmateix, costarà encara més de desfer, ja que la intervenció, a càrrec dels fons públics, no serà menor de sis milions d'euros, segons les primeres estimacions. Tot això, sense comptar les molèsties -destacades en la mateixa sentència, alhora que la necessitat d'evitar-les al màxim- i les pèrdues econòmiques que generarà el desmantellament del teatre al municipi de Sagunt durant el període de
realització dels treballs.
Potser els populars troben que han guanyat la guerra del teatre romà, però perden la del patrimoni valencià, en perjudici de tots els ciutadans que estimem la terra. Perquè aquesta opció política no s'ha caracteritzat per protegir i recuperar el nostre patrimoni historicoartístic, amb els successius canvis de legislació i el seu abandonament constant, com deixen ben palés els cadàvers de castells, molins, pous de neu, masos o arquitectures de pedra seca que van desfent-se arreu del país per la desídia dels nostres governants.
Tot i que hi ha excepcions: el president Camps s'ha enamorat del Monestir de la Valldigna, el qual està reconstruint-se, des del nor res, al gust i plaer polític, i a esquenes de la població de la Safor. A més, prompte gaudirem d'un hotel d'infinites estreles en aquest magnífic entorn on, quasi segur, no es lliurarà cap batalla política.
