Ploma

La paraula «ploma» prové del llatí «pluma», amb què ja es designava, igual que ara, cada una de les formacions còrnies de què està cobert el cos de les aus, i que consten d'un canonet inserit en la pell i d'un eix del qual ixen unes barbetes.

Durant l'Edat Mitjana, les plomes de les aus, tallades adequadament, s'utilitzaven per a escriure. Se submergia la punta de la ploma en un recipient amb tinta i l'interior del canonet actuava de depòsit. Per analogia, la paraula «ploma» passà a designar després un instrument d'escriptura constituït per un mànec en la punta del qual hi havia fixada una làmina metàl·lica. La «ploma estilogràfica», patentada a França en 1827 per l'estudiant romanés Petrache Poenaru, porta el depòsit de tinta incorporat en l'interior del mànec.

Modernament, també s'usa la paraula «ploma» en registres col·loquials per a referir-se al parlar o als gestos efeminats d'un home. Este ús, per assimilació, fa referència a les vedets, que sovint usaven vestits ornamentats amb plomes.

Més informació...