Amb la paraula «fum», provinent del llatí «fumus», es fa referència a una mescla de partícules sòlides en suspensió que resulten de la combustió incompleta d'alguna substància. Generalment, el fum té uns components molt tòxics, sobretot el monòxid de carboni, i la seua inhalació pot causar asfíxia. El fum, a més, sol contindre partícules carcinògenes, i provocar malalties greus a les persones que hi estan exposades durant prou de temps.
Però la paraula «fum» s'ha anat carregant amb el temps també d'altres significats. La tendència del fum a ocupar cada vegada un espai més gran ha fet que, aplicat a una persona, s'utilitze, en plural, per a dir d'algú que té una valoració exagerada d'ell mateix. El novel·lista suecà Josep Franco expressa certerament este significat en la seua novel·la Això «és llarg de contar»: «Però els amics de mon pare, tots tenien moltes fanecades de terra d'arròs, heretades, i molts fums però molt poca educació».
Esta tendència a expandir-se del fum ha donat peu també a la creació de la locució «un fum», molt habitual en valencià i poc coneguda en altres àrees del domini lingüístic: «Hem vist un fum de gent que cridava i fugia per totes bandes», escriu el catarrogí Pasqual Alapont en la seua novel·la «Estàs com una moto!»
