Benvinguda

Si en el comentari d’ahir, a través de la paraula «comiat», ens despedíem dels set acadèmics que, per una combinació d’imperatius legals i de l’atzar, han hagut d’abandonar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, hui, amb la paraula «benvinguda», volem manifestar els nostres bons desitjos a les set noves acadèmiques que s’incorporen a esta institució. La renovació de les institucions, mal que ens pese pels que se’n van, és necessària per a impulsar nous projectes amb renovades energies.

El lèxic que fa servir cada generació és també l’expressió de la mateixa regeneració de la llengua. Cada grup d’edat té el seu propi codi privatiu —constituït per un conjunt de paraules o expressions característiques— que actua com a marca identitària. Algunes d’estes formes es consoliden i queden registrades en els diccionaris; altres, en canvi, passen, efímeres, sense a penes deixar rastre en els textos escrits. La mateixa paraula «benvinguda» amb què encapçalem este article, en realitat, és una innovació relativament recent. En valencià es documenta per primera vegada en el segle XIX. Possiblement ens vingué del castellà «bienvenida», igual que al castellà li havia arribat prèviament a través del francés «bienvenue». Els camins que recorren les paraules sovint són incerts. Però, siga com siga, quan s’escampen i es consoliden, és perquè n’hi ha una necessitat social. En este cas concret, la de manifestar l’alegria als nouvinguts per la seua arribada.

Més informació