La paraula «jutge» prové del llatí «iudex», formada per derivació de «ius», que, significant originàriament 'el que és just', passà a usar-se després per a referir-se al conjunt de normes que regulaven les obligacions i els drets dels ciutadans romans. El jutge, en concret, era l'encarregat de dictaminar allò que s'ajustava a eixes normes dictades per l'autoritat, normalment l'emperador. Amb les revolucions liberals i la formació dels Estats nacionals, els jutges s'erigiren en un dels tres poders en què es fonamenta l'Estat de dret, junt amb el legislatiu i l'executiu.
En la tradició valenciana, la veu «jutge» ja apareix consignada en una de les primeres manifestacions escrites de què tenim constància, concretament en una anotació del «Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina», datada en 1269, en què s’especifica que «no basten [...] les disputacions dels testimonis», sinó que açò «déu ésser determinat per lo jutge».
Cal apuntar també, ni que siga com a curiositat, que, en contrast amb la imatge adusta que es té dels jutges, açò no ha impedit que la paraula «jutge» s'use en to humorístic per a avaluar si algú és capaç de pronunciar correctament certs sons del valencià que no existixen en castellà en l'embarbussament «setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat».
