Sal

Segurament deuen estar al corrent de les polèmiques que s'han suscitat últimament sobre el transvasament entre els rius Tajo i Segura, i que, davant de la resistència a transferir aigua, l'alternativa que s'ha apuntat per a pal·liar els dèficits hidrogràfics de la conca del Segura és la dessalació de l'aigua del mar. Siga quina la siga la posició que cada u puga tindre sobre esta qüestió, pot ser útil saber que la paraula «sal» prové de la forma homònima llatina, que originàriament tenia un significat relacionat amb el color 'gris brut'. I és que en els mercats romans la sal es comercialitzava sense refinar, i tenia, efectivament, un aspecte grisenc, com de blanc brut.

Però, bruta o neta, la sal ha tingut un paper rellevant en la història de la humanitat. Des del Neolític, quan els hòmens passaren a convertir-se en agricultors i ramaders, la sal es convertí en un bé molt preat. No sols s'utilitzava com a condiment per a donar sabor als aliments, sinó també, i sobretot, com a mitjà de conservació de la carn i el peix, fonamental per a garantir la supervivència del clan en èpoques d'escassetat. Per esta raó, els primers assentaments humans estan ubicats prop de jaciments de sal. El nom de la ciutat austríaca de Salzburg (que traduïda literalment seria 'ciutat de la sal') és un exemple de l'alta valoració que es concedia al clorur de sodi (nom que rep la sal en la nomenclatura química). Algunes expressions habituals també reflectixen la importància que s'ha concedit històricament a la sal. Valga'n com a mostra «ser la sal de la terra», amb què Jesús qualificà els seus deixebles en el Sermó de la Muntanya per a ressaltar el paper decisiu que els atorgava en la propagació de la doctrina cristiana; o «ser la sal de la vida», usada per a al·ludir a aquelles xicotetes coses que ens proporcionen un gran plaer; o, en sentit invers, «ser un ou sense sal», utilitzada per a referir-se a algú que no té gens de gràcia.

Més informació...