Hac

La «h» és una de les lletres que més maldecaps causa als estudiants. I és normal. Es tracta d'una lletra fantasma, que no sona quan parlem, però que emergix pertorbadorament quan ens posem a escriure. L'ortografia sempre té un pòsit de rància tradició. Ens aferrem a un passat remot —sovint ignot—, com si en eixe passat estigueren concentrades les essències de la nostra identitat col·lectiva. Amb tot, en algunes llengües com l'italià s'ha suprimit la «h» del seu alfabet (llevat d'unes poques excepcions) sense produir cap esgarro. Al contrari: fou un gest modernitzador, que contribuí a simplificar considerablement l'ortografia d'eixe idioma. Amb este mateix esperit, Pompeu Fabra arribà a proposar la supressió de la lletra «h» en una comunicació presentada en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l'any 1906. La proposta no acabà de quallar. El cas és que ara, de resultes d'eixa tradició, en el Diccionari Normatiu Valencià hi ha exactament 2900 paraules que porten una «h» incorporada. Esta lletra pot aparéixer a principi de paraula, com en «hora» o «harmonia»; en posició medial, com en «vehicle» o «subhasta», i fins i tot a final de mot en alguns cognoms, com en «Bosch» o «Doménech».

Siga com siga, val a dir que la lletra «h» ens lliga a una vasta tradició cultural de la qual formem part indestriablement. Prové de l'alfabet fenici, a on rebia el nom de «het»; des d'esta llengua passà al grec amb el nom de «eta» (que en majúscula adoptà la forma «Η»), i del grec passà al llatí amb el nom de «hā». En totes estes llengües, inclòs el llatí clàssic, esta lletra es pronunciava aspirada; però ja en llatí este so anà suavitzant-se gradualment fins a emmudir-se. Nosaltres, com una recialla d'eixa llarga història, encara mantenim el so aspirat de la «h» en algunes interjeccions, com «ha» o «ehem», i també en algunes paraules d'origen estranger que han anat incorporant-se al nostre repertori lèxic, com «hansa», «halar», «hàndicap», «hòlding» o «haiku».

Més informació...