Manuel Ignacio Santacruz Lloydi, el Capellà Santacruz, el més cruel dels guerrillers de la tercera guerra carlina, natural d'Elduaien, xicoteta població de les muntanyes guipuscoanes, no va ser l'únic capellà que va formar partides de guerrillers que defenien la causa de D. Carlos, encara que sí el que va adquirir major fama pel seu robust caràcter i per la seua determinació a l'hora d'executar sense pietat a tot liberal que es trobara.
Dels seus recorreguts van escriure literats com Pío Baroja, Unamuno o Vall Inclán. D'esperit anàrquic es va enfrontar inclús als caps carlins convençut de que la seua entrega als més pobres i necessitats dels pobles que controlava, perquè entre ells repartia les riqueses robades, li farien invulnerable. No va ser així i finalment va haver de fugir a terres franceses. Tenia 31 anys. El rei Alfons XII, en 1876, ja finalitzada la guerra, va posar preu al seu cap, viu o mort.
El sacerdot, fugit en la ciutat francesa Lille sota la protecció de la Companyia de Jesús, va recuperar els hàbits religiosos i es va comprometre a un canvi radical de vida després d'aconseguir el perdó del Vaticà. El seu esperit inquiet i aventurer no suportava la vida de claustre a Lille i va embarcar per a una missió jesuítica a Jamaica. Tres lustres després es va dirigir a les entranyes del sud de Colòmbia, on se li va conéixer com el pare Lloydi. Arrere va quedar el sanguinari capellà Santa Cruz. Allí misionà entre la població indígena. La guerra dels Mil Dies entre conservadors i liberals que va assotar el departament de Nariño li va comprometre. Hi ha versions contradictòries sobre la seua implicació o la seua desafecció a la mateixa però el cas és que el capellà va decidir anar de Nariño a la cerca de Mocoa, en el departament del Putumayo,a l' Amazònia colombiana.
És la ciutat del cautxú, de la quina, arbre de què s'extrau la quinina, curatiu de la malària; de l'or de rius i mines, lloc de disputa entre Colòmbia i Perú. Fins aquella ciutat sense llei arriba a misionar el capellà Santacruz. Estem en 1900. Té 58 anys. La febra per enriquir-se seguix viva i l'explotació amb campaments d'indis en règim d'esclavitud, cruelment vigent. Les pel·lícules de l'Oest americà mostren una realitat quasi beatífica comparada amb la realitat vital d'aquell allunyat racó on només la violència tenia cabuda. I fins on acudien científics disposats a estudiar els efectes medicinals de les «plantes dels deus», l'ayahuasca o yagé, un al·lucinogen d'efectes fulminants. Segurament va ser la planta que, contra la seua voluntat van utilitzar els «chamanes», metges indígenes i per a la seua sorpresa salvar-li la vida després d'entrar en un estat molt greu.
Però per a sorpresa majúscula l'experimentada pel Manuel Santacruz una vegada recuperat. Rondat prop del mercat li va cridar l'atenció una multitud que cridava, aplaudia o es queixava. Es va acostar i va descobrir que era el mateix joc que en la seua joventut va disfrutar en els pobles de la seua terra: un partit de Bote Luzea, o Llargues, amb huit jugadors, quatre per equip en acció, indis, blancs o mulats. Alguns que pareixien colons rebien diners i apuntaven en un brut paper: estaven apostant. Es jugaven cadenes, i braçalets d'or. Allò no li va agradar a home de tan rectes costums. Al segon dia, va tornar al lloc on va observar el mateix espectacle però va observar matxets en cinyells i alçats al vent, a més de revòlvers. La discussió sobre una «chaza» va provocar una verdadera massacre. Ni tan sols en la guerra de la seua joventut va veure el sacerdot tant d'odi o crueltat. Dels esmolats matxetassos no es van salvar ni les dones. El jutge del joc es va desplomar als peus del sacerdot mort amb el cap obert pel matxet. Per a aquella matança no va haver-hi autoritat que l'evitara.
L'endemà, a l'alba, el capellà Santacruz va tornar a Nariño. Va morir en 1926 en Sant Ignasi, una parròquia per ell fundada, molt pròxima a Sant Josep d'Alban, epicentre del joc de «chazas» d'inoblidable record en l'últim mundial. Ja no es juga a llargues en Mocoa però continua sent una ciutat on la violència és norma habitual per a resoldre conflictes. La pregunta que continuem llançant a l'aire és qui va portar el joc de llargues a aquells territoris.