«L’ortografia d’En Fabra venía a contrastar la nostra historia literaria, a violentar el procés evolutiu del llenguatge y a crear irreductibles conflictes entre la paraula escrita y la paraula parlada... Jo crech que may Catalunya no havía estat víctima d’una tiranía tan odiosa com la que avuy exercexen els nostres gramatícols posats al servey d’En Fabra». No són, no, les paraules de cap valencià contrari a la unitat de la llengua en plena Batalla de València, sinó del barceloní Francesc Matheu en 1918, un destacat membre de la Renaixença catalana i editor de l’obra de Jacint Verdaguer.
Com ha afirmat recentment el monjo benedictí Josep Massot, director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «contràriament al que és costum de dir, les ‘Normes ortogràfiques’ de l’Institut d’Estudis Catalans van resultar molt conflictives i van topar a tot arreu amb reticències o amb oposicions declarades». Així ho palesa el poc conegut moviment dels «antinormistes», fidels a l’ortografia tradicional, agrupats en unes institucions pròpies i contraris a la ruptura que comportaren les normes de Pompeu Fabra: «un frissós llenyater qui, ab la deria de simplificar-ne la ortografía, la ha dexada del tót desfigurada, enlletgida y adulterada».
Una llengua sense codificació unitària
Sense pistes externes, és difícil establir la procedència territorial d’un document o manuscrit qualsevol escrit en valencià/català durant els segles baixmedievals. Probablement es podrà dir si l’escriptor pertanyia al bloc occidental o oriental del domini lingüístic, però poc més. La unitat entre allò que s’escrivia a la Ribagorça, Gandia, Manresa o Palma era notòria, de les més grans existents en els conjunts lingüístics europeus de l’època. Amb tot, en aquell període no hi hagué cap codificació ortogràfica, ni ací ni enlloc.
Les primeres Reglas de orthographia en la lengua castellana, per exemple, són posteriors, publicades per Antonio de Nebrija en 1517, a començaments del segle XVI. El mateix succeí en les altres grans llengües europees, que començaren a preocupar-se per la seua normativització en paral·lel al procés de consolidació dels Estats moderns i les necessitats de la producció editorial vinculada a la impressió. En el nostre cas, en canvi, ni la llengua majoritària de la Corona d’Aragó era dominant en l’Estat compost del qual formava part aleshores, la Monarquia Hispànica, encapçalada per Castella, ni el món de la impremta, controlat durant molt de temps per estrangers, generà reflexions lingüístiques.
Ben al contrari, el castellà desplaçà el valencià/català com a principal llengua de cultura en Catalunya, València i les Balears durant el Cinc-cents. Fins i tot, a més a més, aparegué llavors el nou concepte de «llemosí» per a diferenciar aquella unitat medieval de la diversitat entre el «català», «valencià» i «mallorquí» que anà consolidant-se amb el pas del temps. Afeblida i subalterna davant d’un castellà que disposava d’una Real Academia Española pròpia des de 1713, la llengua arribà a considerar-se a punt d’extingir-se literàriament: «un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras», en diria el principal il·lustrat català, Antoni de Campany, a finals d’aquella centúria.
Una Renaixença a espentes i redolons
No fou fins a l’inici del període renaixencista a Catalunya a partir de 1859, amb la celebració d’uns Jocs Florals cada any, l’arribada de les primeres publicacions periòdiques com el Calendari Català o La Renaxensa, i l’aparició d’escriptors de primera línia com Narcís Oller, Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà, que la preocupació per la normativa esdevingué una qüestió crucial.
Entre els catalans, com succeiria paral·lelament entre els valencians, coexistien diverses tendències, unes partidàries de mirar cap al passat medieval per a restaurar la llengua, unes altres que consideraven que el millor català era posterior, dels segles moderns, i encara unes altres defensores del «català que ara’s parla», conformades amb la representació de la llengua col·loquial. De fet, aquelles divergències quedaren molt prompte reflectides en el Consistori dels Jocs Florals, amb la disputa entre Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló, impulsors de la primera tendència, i Antoni de Bofarull, promotor de la segona. Així, l’Ensaig de ortografia catalana publicat en 1863 per Terenci Thos, davall l’auspici d’aquella institució, tractava de conjugar les dos postures, tot i que sense èxit.
En conseqüència, les polèmiques lingüístiques es repetiren constantment, amb especial virulència entorn de la desinència plural dels noms femenins. Si bé els primers eren partidaris de la «tendència valenciana», segons la qual s’havia de reimplantar la desinència clàssica -es (dones, paraules), els segons eren defensors de mantindre el final -as (donas, paraulas), totalment consolidat en el català oriental des de feia segles. La disputa s’allargà durant dècades i, per exemple, l’Ortografía de la lengua catalana publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en 1884 evitava entrar en la qüestió. Així les coses, cada escriptor triava les seues pròpies solucions i encara a començaments del segle XX imperava una amplíssima diversitat.
La reforma de Fabra: un èxit amb oposicions
Ja en 1891, un joveníssim Pompeu Fabra de 23 anys, amb el suport de l’editorial L’Avenç, proposà una sèrie de canvis basats en el català de Barcelona, que, segons deia, era «el parlat, am petites modificacions, en tot Catalunya». La seua influència, tanmateix, fou nul·la. Els temps no corrien al seu favor. No seria, doncs, fins a la fundació de la Lliga Regionalista de Catalunya en 1901 i els èxits polítics del nacionalisme català liderat per Enric Prat de la Riba que les seues idees filològiques adquiririen l’immens valor atorgat per l’oficialitat pública. En 1907 Prat de la Riba fundava des de la Diputació de Barcelona l’Institut d’Estudis Catalans, en 1911 s’hi creava una càtedra de català per a Pompeu Fabra, que havia continuat desenvolupant els seus estudis, en 1913 ell mateix preparava les Normes ortogràfiques de l’IEC i en 1917 publicava el Diccionari ortogràfic, que les retocava i passaven a ser adoptades per les institucions governades pel catalanisme, incloent la Mancomunitat nascuda en 1914.
Els canvis eren notables respecte a tota la tradició anterior, bevent de diverses tendències i de les consideracions pròpies de Fabra, amb l’objectiu de modernitzar la llengua i, en principi, simplificar-la. S’hi creava la preposició amb, al·legant que era «l’única empleada en la pronunciació normal de Barcelona»; se suprimia l’ús de la y excepte en el dígraf ny, amb una concatenació de raonaments realment rebuscada; s’eliminaven pràcticament totes les h intervocàliques i finals, com en rahó, crech o blanch; s’introduïa la ele geminada, tot i que evidentment no facilitava les coses, o s’introduïa també la terminació -itzar en els verbs freqüentatius, seguint la pronuncia exclusiva dels barcelonins.
Tot amb tot, la reforma esdevingué un èxit importantíssim. No només les institucions la promogueren, sinó que també els escriptors, universitaris, mestres i periodistes s’hi sumaren amb fermesa i promptitud. Tanmateix, precisament alguns dels que més temps havien dedicat al món de la literatura i el catalanisme s’hi mostraren contraris, com ara els mateixos Àngel Guimerà i Narcís Oller, l’eclesiàstic Jaume Collell, l’economista Frederic Rahola, l’artista Apel·les Mestres, l’editor Francesc Matheu, els historiadors Joaquim Miret i Francesc Carreras o els bibliòfils Antoni Bulbena i Ramon Miquel. Ells, i encara molts altres, fundaren en 1915 l’Acadèmia de la Llengua Catalana, a l’any següent publicaren unes Regles ortogràfiques pròpies, que actualitzaven les de 1884 de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, controlaren esta institució i també els Jocs Florals -que s’atengueren a aquelles regles-, publicaren els seus propis llibres, tingueren les seues editorials i revistes, com Catalana, i, en definitiva, mantingueren durant molt de temps la diversitat ortogràfica en l’àmbit cultural.
La unificació (quasi) definitiva
L’acceptació de les normes fabrianes per part del sector apegat a la tradició arribà en els anys 30 per una conjunció de motius. Per un costat, el factor generacional, ja que la gran majoria era gent nascuda a mitjan segle XIX. Per un altre costat, la nova situació política derivada de la instauració de la Segona República i d’una Generalitat de Catalunya amb notables competències afavoria encara més la normativa oficial. Finalment, les persones i institucions que mantenien la dualitat ortogràfica foren convidades a abandonar la seua dissidència en benefici de tots, per «responsabilitat nacional», a canvi d’incorporar-se amb normalitat a la nova situació d’avanç cultural que s’albirava. Així, en 1931 la Reial Acadèmia de Bones Lletres adoptà el canvi i en 1934 Francesc Matheu oferí la presidència dels Jocs Florals a Pompeu Fabra, qui pronuncià un memorable discurs en el qual reivindicà que al remat tots podien sentir-se guanyadors per haver arribat a una «unitat ortogràfica tan necessària per a la difusió de la llengua escrita».
Paral·lelament, Francesc de Borja Moll, el principal deixeble de mossén Alcover -que havia acabat rebutjant les normes de Fabra-, publicà en 1931 una Ortografia mallorquina que les adequava al cas balear, mentre que els principals filòlegs, escriptors, periodistes i institucions culturals valencianes feren el mateix a través de les Normes de Castelló de 1932. En el cas valencià l’estroncament que comportà el franquisme no suposà canvis en la qüestió, sinó que els treballs de Carles Salvador i la tasca de difusió de Lo Rat Penat estengueren aquella unificació ortogràfica que, malgrat ser millorable -com totes-, permetia encabir les diverses formes de parlar dels valencians, catalans, balears, aragonesos, rossellonesos i algueresos en una única normativa.
Malauradament, fa ja trenta-sis anys, en 1979, hi hagué qui volgué acabar amb aquella situació i creà una nova normativa, la del Puig, creada per la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i adoptada pel mateix Lo Rat Penat i determinats grups polítics i culturals. Ni la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en 2001 serví perquè acabaren desistint de la seua voluntat particularitzadora que no fa una altra cosa, en definitiva, que redundar en perjuí del valencià. Potser seria hora que ho feren, per «responsabilitat nacional», si és que en volen tindre, i davant l’avanç cultural que s’albira. Per a tots els que ens estimem la llengua seria una excel·lent notícia gràcies a la qual tots, absolutament tots, eixiríem guanyant. Només cal donar el pas.
*Historiador