«¡Caracoles!» Amb aquesta exclamació finalitzava el crític musical de la revista Destino, Albert Mallofré, la ressenya del disc Al vent davant d´un «artefacte» musical difícil d´ubicar en el panorama melòdic de l´Espanya dels inicis dels anys seixanta. Una veu que aterrava com un objecte no identificat entre l´anomenada cançó espanyola més caduca, l´herència sud-americana i els ritmes moderns que s´obrien camí abans que els Beatles posaren de cap per avall les coordenades musicals de l´època. Raimon, sense saber-ho, s´erigia en el promotor, el «motor turbo» d´una aventura i conspiració cultural que acabaria impulsant una cançó «amb cara i ulls», la «nova cançó» que donarà impuls a altres noves cançons a l´estat espanyol.
A la reivindicació lingüística, una cançó cantada en «valencià» i allunyada dels tòpics s´afegeix una voluntat lírica, aquella «canzone diversa» de la que parla el semiòtic Umberto Eco a propòsit de la generació de cantautors italians sorgits a inicis dels anys seixanta. La modernitat de Raimon i de les seues cançons s´acompanya d´una actitud de rebel·lia i inconformisme, herència d´una cultura existencialista que es projecta en un estil de vida oposat als valors que representen les institucions burgeses. Hi ha també la veu, aquesta forma d´interpretar abrupta i aèria que desentona en els oïts més exquisits. Raimon ha llançat a l´aire el seu cant lliure com Domenico Modugno, un altre cantant «modern» en aquella històrica vetllada en que les notes de la cançó Nel blu dipinto di blu van obrir la cançó italiana a la contemporaneïtat en el Festival de San Remo.
En la veu i les cançons de Raimon altres intèrprets van a trobar les seues pròpies veus. Gràcies a Raimon el país farà més tard el trànsit de les cançons melodramàtiques de Raphael a les balades quotidianes de Joan Manuel Serrat. És el temps de la gestació d´una nova sensibilitat que a l´altra banda de l´Atlàntic, un altra veu «dissonant», Bob Dylan, ha iniciat sota la bandera d´un folk-song passat per la batedora. Tots dos cantants, Dylan y Raimon, coincidiran al cap de poc temps, a la primavera de 1966, sobre l´escenari de la sala Olympia de Paris com a abanderats d´aquella canzone diversa que ha acabat escampant-se per tot arreu.
Després del primer impacte que ha suposat el rock and roll, que a l´Espanya franquista arriba insonoritzat i amb la parella edulcorada del Dúo Dinámico, la figura de Raimon capitalitza aquesta energia juvenil que irromp a inicis de la dècada dels seixanta. Al vent , la cançó epifànica, forma part de la banda sonora d´aquesta joventut que pugna per fer-se un lloc en un món administrat pels adults. Una joventut, la de Raimon, que ja no ha viscut en primera persona la guerra civil i per tant ha perdut les pors dels seus antecessors, reglamentada en una societat sota vigilància i un país sotmès a una dictadura. Un estat autoritari que comença a viure un cert «desgel» gràcies al nou marc econòmic i fenòmens com el turisme. La mateixa televisió, un mitjà que ràpidament posa a Raimon en la seua llista negra, i també la ràdio, acabaran per fer també de caixa de ressonància dels nous temps.
Mentre els primers jutges de la Nova Cançó i altres que arribaran després -Guillermina Motta, Serrat- havien posat el seu accent en el model de la cançó francesa, el cançoner raimonià obri nous fronts fins ara desconeguts a la cançó popular. Si als Estats Units, Bob Dylan, Joan Baez o Tom Paxton encapçalen el renovat folk-song, una nova cançó de denúncia i contingut líric, que s´etiquetarà com a Protest Song, Raimon crea la primera cançó de contingut antifranquista, Diguem no. Una ruptura amb les balades domèstiques d´Els Jutges i els cants consumistes de l´època que després continuarà en altres fronts melòdics i experimentals.
La musicalització de la obra d´Espriu i Les cançons de la roda del temps, un disc extraterrestre per a l´ època, el seu treball, a manera d´un work in progress, amb els clàssics, Ausiàs March, Jaume Roig, Joan de Timoneda, Roís de Corella, que deixarà un àlbum solar, Per destruir aquell qui l´ha desert, que obri el camí a altres treballs posteriors -Serrat, Llach, Maria del Mar Bonet- en aquesta convergència feliç entre poesia i cançó. Un treball de creació, la «construcció d´un cant» -com el títol de la excel·lent monografia que li va dedicar el periodista Antoni Batista- que ha anat cimentant des de fa més de cinquanta anys. L´obra d´un cantant-creador fora de modes i dependències i que arriba fins als nostres dies amb treballs tan sensibles com Rellotge d´emocions , l´últim àlbum d´estudi, o les pròpies revisions i actualitzacions que el cantant ha fet de la seua pròpia puntejada pels seus àlbums en directe, una de les «marques de referència» del cantant, des d´aquell primer àlbum en directe al Palau de la Música Catalana fins al Raimon 50 al Teatre del Liceu. Un creador que ha deixat algunes de les cançons que han assenyalat la banda sonora d´un temps i d´un país, ara, revisitat i rellegit en les veus de les noves generacions des de la seua vessant més lírica, amorosa o insubmisa. Un clàssic viu, com va dir en el seu moment Joan Fuster.