El problema del teatre actual és que els espectacles cada vegada són millors, però les dramatúrgies no tant. Ho diu un dels grans experts de teatre valencià, Manuel Molins, un escriptor que ha revolucionat l'escena valenciana des dels finals dels anys seixanta. «Això es deu a males influències, en el cas valencià, de Madrid», sosté. «S'ha caigut en el teatre-formulari, van a un curset i els expliquen tres cosetes... Un dramaturg no es fa a base de cursets, s'ha de tindre un món propi fet mirant exposicions, llegint molt de teatre i altres coses, i estan a l'aiguat de què està passant a la societat».
Pels nous dramaturgs i els lectors de la bona literatura acaba de publicar-se el primer volum del Teatre Complet de Manuel Molins editat per la Institució Alfons el Magnànim (IAE), que s'ha compromés a editar tota la seua obra en tres volums. «Li vaig proposar a Vicent Flor (director de la IAE) estudiar el teatre popular valencià, el sainet, i també el Cicle de l'Altra Memòria, perquè una editorial corrent no pot fer-ho», explica, i Flor acceptà però li proposa publicar tota la seua obra, perquè el Magnànim té poc teatre entre els seus fons i la majoria en castellà. Molins afirma que és una gran responsabilitat l'edició de tot el seu teatre, amb peces inèdites. Tot i que és un acte de justícia per un dels membres d'aquella primera generació de dramaturgs de la democràcia, amb els germans Sirera i Juli Leal, que va capgirar el destí del teatre valencià.
Teatre Complet 1 inicia la part valenciana amb el Cicle de l'Altra Memòria, sis obres dels anys seixanta i setanta amb quatre inèdites: Focs de Vellut, Joan Joan, Josep Renau: tots els colors del roig, que ha revisat i Crònica especial, a més de Quatre històries d'amor per a la reina Germana i Dansa de Vetlatori, la seua primera obra després de conéixer a Joan Fuster.
«El meu boom literari és Joan Fuster. Un amic m'assenyala que acabava d'eixir l'Obra Completa de Fuster i en el primer volum està L'oratòria de Sant Vicent Ferrer. Em vaig quedar absolutament enamorat de la prosa fusteriana. Comence a llegir-ho i aleshores Manolo Aznar que tenia contacte amb ell, em va dur a sa casa. L'entrada va ser molt divertida. Aznar li va dir: 'porte ací a un amic'. Fuster diu: 'tu també vols ser poeta?, si vols ser poeta, te'n vas de ma casa. Estic fart de poetes. En aquest poble tots fan versets'. Aznar li explica que feia teatre, i ell exclama: Teatre? Estàs com una cabra però el pots quedar».
L'impacte fusterià el porta a començar el Cicle d'Altra Memòria, «per recuperar la meua llengua, la meua història. No m'interessa tant els fets històrics, sinó la recuperació. Aplique el criteri fusterià, no vaig a les grans figures del romanticisme, m'interessa més el col·lectiu. En el cicle, els personatges sempre són col·lectius».
Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, al que dedica Crònica especial, el collage de textos del poeta de Burjassot i Ausiàs March. «Entre finals de 1973 i principis de 1974, el Grup 49 (el seu grup de teatre d'Alfara del Patriarca) plantegem fer un espectacle sobre el sainet, però apareix una notícia que a la fàbrica de jute de Vinalesa havia aparegut un 'rahonament' de la patrona de València que era la del Remei, no la dels Desemparats. Vaig parlar amb Eliseu Climent, em diu que no té massa interés però per a mirar-ho des del punt de vista més literari m'envia a Vicent Andrés Estellés, que també diu que no és una gran cosa, i em proposa fer una obra sobre la seua obra. El model era el que havia fet Salvador Espriu amb Ricard Salvat. En pose a treballar i faig la Crònica especial, un viatge de tornada d'Ausiàs March al seu territori per demanar que està passant. Com si fóra la inversa de la Divina Comèdia , perquè aquí el poeta jove condueix al vell»
Autor precoç
Assegura que la seua primera obra de teatre la va escriure amb 12 anys, abans d'entrar al seminari, on gràcies al rector Antonio Rodilla creà el Teatro Estudio del Seminario i el desembre de 1966 escenifica La Anunciación a María de Paul Claudel a l'església de Santa Caterina de València, on coneix a Antonio Díaz Zamora i Casimiro Gandia. Quan deixa el seminari, just abans de ser ordenat, comença a treballar com a programador a la primera seu de Studio, en Taquígraf Martí, 4 i viu el trasllat a Quart 23, on el teatre valencià va viure la seua autèntica transició.
La segona part de Teatre Complet 1 està dedicada al cicle Europa, Política i Art. Deu peces amb les també inèdites: Orgia a San Domino i Laocont i fill (la gran empresa de Catalunya). El segon volum seran les obres que falten i el tercer el cicle de Shakespeare.
El teatre de Molins és passat però també present. Amb un èxit notable amb la seua última obra El moviment al Teatre Micalet i ja programada per estrenar en el Principal Poder i Castedat dirigida per Paco Azorín. «La situació actual del teatre valencià és paradoxal. N'hi ha més possibilitats que mai, nosaltres ho teníem que construir tot, es crea un Centre Dramàtic que es quedà a mitges, després tota l'etapa terrible del PP i ara s'obri una etapa d'esperança contradictòria, perquè d'una banda s'està invertit molts diners, però el teatre públic està assumint-ho tot, i això és molt perillós».
Defensa que s'ha d'arribar a fer una mena de fundació («no sé amb quina forma jurídica») per evitar els vaivens dels cicles electorals, «perquè tot no pot estar en mans de l'empresa pública, que de vegades programa com un festival». Però també avisa que «moltes de les suposades companyies privades estan vivint de l'erari públic» i afirma que el problema de l'empresa privada és que està molt atomitzada.
Durant molts anys va ser professor de l'Escola Superior d'Art Dramàtic (ESAD), per tant coneix molts actors consolidats, i destaca a Ximo Solano i Pilar Almeria com a part d'una generació molt vàlida, tot i que deixa caure que la situació actual de l'ESAD és «complicada».
A més de Solano i Almeria anomena Josep Manel Casany, Paco Alegre, Rosana Pastor, Pilar Almeria, Marina Vinyals, Victòria Salvador, Cristina García, Resu Belmonte i entre els més joves Laura Romero, Isabel Martí, Rebeca Valls, Bruno Tamarit, Guille Zabala o Joanjo Navarro. Quant als directors parla de Vicent Genovés, Pablo Corral o Joan Peris («en el seus cas és molt injust que després de tants anys de treball no haja estat mai nominat als premis oficials»). «Entre els més joves, m'interessa molt Carla Chillida i també Víctor Sánchez».
«Em queda molt per escriure». Ara està obssesionat amb el Procés perquè l'interessa molt el nou teatre polític a partir del famós discurs del Nobel Harold Pinter, que planteja el tema de la veritat, l'emocional i la documentada. «Les meues obres estan molt documentades, per tant tot el que està passant en el Procés té dos pilars claus Jonqueras i Puigdemont, l'autoritari».
Un desig? «Que es consolide el teatre valencià en valencià».