Passada la 2a Guerra Mundial, soviètics i nordamericans es van repartir el món occidental en dues meitats antagòniques. El mur de Berlín és la icona física més explícita d’aquell món bipolar. Però l’invisible Teló d’acer -un concepte popularitzat per Winston Churchill, però encunyat per Joseph Paul Goebbels- era tan impermeable com la cicatriu de formigó que travessava la ciutat de Berlín. El Teló d’acer era, ben mirat, una frontera informativa que delimitava dos pols antitètics que -perifèries i no-alineats al marge- es reforçaren l’un a l’altre durant anys gràcies a l’anomenada Guerra Freda.
En aquell context, Hollywood va ser la fàbrica dels somnis del món suposadament lliure. Malgrat l’autarquia franquista, nosaltres mateixos som fills d’aquella constel·lació de valors arribats en rotllos cinematogràfics de l’Atlàntic enllà. Gràcies al pedagògic cinema de Hollywood, sabem, per exemple, que el Cid Campeador era, en realitat, Charlton Heston i donya Jimena, Sofía Loren. Éssers indefensos i permeables com érem, com no ens havíem d’enamonar d’aquella proposta tan seductora?
Ben mirat, l’objectiu estratègic de la indústria audiovisual nordamericana -la indústria, en diuen ells- no era solament informar-nos en la forma i els continguts que els convenia, sinó persuadir-nos («fer-nos fer», segons el diccionari Fabra) d’acord amb el doble tall que caracteritza la informació. Fer-nos consumidors de l’american way of life, en tota l’extensió semàntica del concepte, inclosos els moviments hippies i altres fugides d’estudi dites contraculturals. Malgrat l’»antiamericanimse automàtic» de què parlava Barbara Probst, els progres de la terra, desitjosos de referents cosmopolites que matisaren l’olor de tarquim en què vivíem, no vam trobar tampoc llavors cap cosmovisió alternativa. No era fàcil, i potser impossible, la lluita contra el «dolç enemic», segons va batejar el savi Romà Gubern la seducció hollywoodenca. Finalment, la idea de món lliure d’unes quantes generacions occidentals és el resultat d’aquell flux informatiu inoculat fotograma a fotograma en dosis de doble sessió als vells cinemes i a la incipient televisió.
Passat el temps, em fa l’efecte que les imatges de l’atac de Nova York del 2001 i l’assalt trumpista del Capitoli del 6 de gener -unes imatges, en tots dos casos, distribuïdes arreu del món en brut, sense muntar- han badat no sabem si de forma irreparable aquella versió idíl·líca del món que, a poc a poc, va conformar la nostra educació sentimental. Les instantànies dels cossos llançant-se al buit des de les Torres Bessones de Manhattan van posar en dubte per primera vegada la invulnerabilitat americana. La imatge de l’energumen del Capitoli de Washington vestit amb pells i banyes -una mena de personatge de la sèrie Daniel Boone de la nostra infància- serà finalment molt difícil de combatre sense l’ajuda de totes les brigades semiòtiques de la terra.
En tot cas, em fa l’efecte que només Hollywood és capaç de digerir, reciclar i vendre’ns alguna redempció catàrquica respecte de les seues debilitats. Ara, per descomptat, en format de sèrie televisiva made HBO o Netflix. Els productors de the factory -n’estic segur- ja deuen haver posar mans a la faena els millors guionistes i directors. Ho esperem amb candeletes. Malgrat els dies de lucidesa passatgera, continuem pensant, com Vázquez Montalbán, que «la penetració americana no solament és consentida sinó desitjada».