Com cada any, un dia apareixen els pares amb la caixa del betlem on han descansat les figures que van a ser els protagonistes de les escenes que fan memòria del naixement de Jesús. Com agrada contemplar com creixen muntanyes, pobles, camins, coves, rierols... Allò que pareixia sense forma ni sentit va fent-se realitat i cadascuna de les figuretes trobarà el seu lloc, com si una mà misteriosa els l’haguera assignat.
A mi sempre m’ha agradat molt aquell pastoret solitari, envoltat amb la capa, calfant-se a la vora del foc, només acompanyat per les ovelles en la nit freda, al cel ras, mentre les estrelles llunyanes fan senyals de llum, com una invitació a mirar cap a l’infinit firmament, mentre desitja adormir-se en espera de la promesa de l’albada...
La nit, al mas de la muntanya, s’ha fet negra com el carbó de la llar, on el ball de les flames encén les galtes de pares i fills, mentre la conversa va esmorteint-se al compàs del foc decreixent. El silenci deixa sentir el vent que crida a la xemeneia. S’hi està bé a la Nit de Nadal, després del bon sopar, els torrons de gat, el bon vi i l’aiguardent d’herbes. Allà baix, a la plana, segur que els jòvens sagals faran de les seues en anar a la Missa del Gall. Enguany la neu ens ha esborrat el camí del poble, però ara, davant la llar, les hores del rellotge toquen a glòria.
Ben segur, com el solstici d’hivern, en els dies nadalencs tornarà a aparéixer en la televisió alguna versió endolcida del conte de Charles Dickens sobre l’esperit del Nadal. Hi trobarem Mr. Scrooge com passa d’un cor de pedra avariciós a un esplèndid benefactor dels pobres. Les bones intencions sempre tenen un raconet en tots els esperits, encara que s’oblide la intenció de l’autor, una clara denúncia de les injustes conseqüències de la industrialització.
Els qui busquen un altra cosa en el Nadal poden llegir i assaborir el poema que Vicent W. Querol va dedicar als seus pares en ocasió de celebrar-lo en família. Hi trobarà sentiments humaníssims, nobles, de reconeixement de l’amor i el treball dels pares, tot tenyit per la seua futura desaparició, tan sols mitigada per la fe en una vida més plena i definitiva. Hi trobarà tot un cant al treball dels pares en la València preindustrial de botiguers i menestrals, amb una vida austera, modesta, amb poques expectatives. Les formes d’expressar l’afecte familiar han canviat, però els vincles són ferms, com el sol que il·lumina la vida de cada dia.
Els costums tradicionals del Nadal reservaven per als xiquets la gran il·lusió de les estrenes. Tan sols era suficient besar la mà de l’avi o del padrí, tot recitant una apresa felicitació, per a sospesar de seguida el regal de les monedes, com un tresor que asseguraria tota una llarga sèrie de somnis acomplits, a no ser que la mare previsora s’oferira a guardar i administrar aquella promesa de felicitat. Caldrà confiar en la vidriola, tot i que és un misteri, com un pou tan fondo, mai no en té prou, d’aquell menjar d’or, plata i coure...
El poder sempre ha desitjat saber les dimensions de la seua autoritat. Comptar els súbdits, convertir-los en estadística i en matèria d’algoritmes. A Maria i Josep els va tocar anar al poble d’origen familiar o tribal, a Betlem, d’on procedia David, per tal de ser censats. Allí va nàixer Jesús, com un desplaçat. Els anys han anat deixant el seu solc de sofriment sobre tants altres, aixafats pel pes de la història, del poder, mentre continuen naixent entre els enfilats, en els màrgens de fronteres i murs, ben lluny de la terra nadiua, convertits en estrangers sense cap decret imperial, tan sols per millorar de vida, fugir de la violència, de la fam...
Quan s’apaguen els llums de Nadal tornem a una certa foscor. Novament condemnats a caminar a les palpentes, a evitar, per por a l’altre, encontres no desitjats per no conèixer els vianants. Comprovar, una vegada més, com s’esvaneixen aquelles promeses de felicitat, de bons auguris, i buscar el tancat espai del propi jo, el cercle immediat que dóna seguretat, afecte, escalfor. Després d’embafar-se amb la insípida llepolia de l’individualisme, potser és el moment de tornar a obrir portes i finestres, de respirar l’aire benèfic i lliure. Sempre hi haurà alguna llàntia votiva, encesa per la bona voluntat de tants i tantes, que també il·luminarà els dies sense les clarors artificials, que amaguen més que mostren els rostres de la bondat dels companys de camí, que fan possible avançar per les sendes més abruptes i relliscoses. Més enllà de la foscor, encara vindrà la llum, com el somriure d’un infant.