Una commemoració oportuna
L’any 2022 ha estat declarat Any Joan Fuster per la Generalitat Valenciana. L’efemèride coincideix amb el centenari del seu naixement, els 60 anys de la publicació de Nosaltres els valencians i els 30 anys de la seua mort física. Hi participen institucions com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura, les universitats valencianes, i, especialment, la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, entre molts altres organismes públics i privats. La programació global és molt extensa i variada. Inclou la publicació de libres seus, bé siguen reedicions, traduccions, articles de premsa no compilats fins ara o part de l’epistolari de milers de cartes, que ja va pel volum 17, com a excel·lent mostra d’un gènere que en Fuster es pot redescobrir en el seu esplendor. I també, és clar, veuran la llum estudis sobre els diferents aspectes de la seua producció, una biografia, exposicions, simposis, taules redones, muntatges audiovisuals i fins i tot espectacles musicals basats en la seua obra poètica.
Tot plegat permetrà una revisitació i una actualització del personatge i dels seus escrits que segur que constituiran una alenada d’aire fresc en un temps en què es troben a faltar pensadors lliures i heterodoxos en un mar de pseudointel·lectuals orgànics; o bé imperen la pulcra insipidesa del llenguatge políticament correcte, l’autocensura i la passivitat submisa del conformisme quan en realitat calen propostes genuïnes i valentes de futur. Una situació que no gosen alterar una premsa captiva del capital que la salva de la fallida i una Universitat que ha renunciat a ser la consciència i la veu crítica de la societat per convertir-se en una expenedoria de títols, atomitzada en projectes departamentals sense articulació. En aquest panorama la figura de Fuster creix per la seua llibertat de pensament, originalitat, categoria literària i profunda implicació en la sort del seu poble.
Gandia i la memòria d’Ausiàs Marc
Gandia és una ciutat amb què mantingué una estreta relació. L’any 1959 es complia el cinqué centenari de la mort d’Ausiàs Marc i des de l’Institut Laboral, que duia el seu nom, sorgí la idea de commemorar-lo dignament. Joan Climent, que n’era l’administratiu adscrit per l’Ajuntament, proposà que, entre els actes previstos, es convocara un premi literari. Comboiaren els alcaldes de Gandia i Beniarjó, cercaren patrocinis i dissenyaren un programa que també incloïa l’erecció de l’escultura que hui saluda els visitants de la ciutat.
Organitzar aquell primer premi Ausiàs Marc de Poesia requeria experiència i relacions i, com conta Climent, el professor Joan Manuel Bonastre es va posar prompte en contacte amb Joan Fuster. Els dos bastiren el projecte i li donaren forma. L’elecció del jurat per a la nostra llengua es va fer seguint les indicacions de Fuster: Carles Riba i Josep M. Castellet, de Barcelona, i Arturo Zabala i ell, de València. Per la seua part, Bonastre invità Gerardo Diego i Dámaso Alonso.
Fuster s’enorgullia de la seua contribució a l’esdeveniment. En un article a la revista Destino escriu: «Aquells que de prop o de lluny col·laborem amb Gandia en aquesta ocasió...». I lloa la benemèrita Junta del V Centenari, que havia posat el major interés a donar la brillantor que requeria aquell certamen pel nom que evocava. Eren uns preparatius gojosos, només entristits per la mort de Carles Riba, el mes de juliol. Sols quinze dies abans del seu decés havia escrit una carta il·lusionada a Fuster en què comentava el proper viatge i la conferència que pronunciaria sobre el poeta del «llir entre cards». En els seus darrers moments diuen que repetia: «Anirem a Gandia...». Ràpidament Fuster hagué de cercar una altra figura de primera fila per a substituir-lo: Salvador Espriu.
Així mateix es preparà un cicle de conferències amb els millors especialistes: Miquel Dolç, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Almela i Vives, Pere Bohigas, Martí de Riquer i el mateix Fuster, que tot fa suposar que fou també el responsable de la selecció dels ponents. Des de l’emissora de l’Institut Laboral es publicitaren els actes tot subratllant la importància que tindrien per a la ciutat. La majoria de les xarrades s’efectuà en l’esplèndid saló principal del casino de Foment, sempre amb el local ple d’un públic amatent i divers format per metges, advocats, comerciants de taronja, mestres, administratius, botiguers i una presència encara exigua de la dona.
La conferència de Fuster fou el 23 d’abril. La titulà Ausiàs March, el ben enamorat, un text que després resultà essencial en els estudis sobre el senyor de Beniarjó. Fuster hi explicà la «megalomania amorosa» marquiana i clogué el seu parlament amb un dubte perspicaç. L’amor que descrivia Marc era autènticament inhumà. Per tant, es plantejava: «Era ficció literària o realitat biogràfica?». L’orador aprofità per exposar al vestíbul alguns llibres seus, entre els quals devia estar la recent Antologia poètica d’Ausiàs March en versió original i moderna. Però en vengué pocs.
A més del ben dotat premi concedit pel jurat als poemaris en castellà i en la llengua que denominaven catalana-valenciana-balear, la Junta organitzadora afegí un guardó per als articles periodístics, que guanyà Joan Fuster. Eixa és la raó de la fotografia impagable de l’autor de Sueca vinclant el cos i besant, amb un mig somriure, la mà de la reina de la festa com si fóra un trobador de l’amor cortés retent vassallatge a la midons.
Elogi de la ciutat
Fuster deixà molts amics en una ciutat que aprengué a estimar. En el text esmentat de la barcelonina Destino apuntava que Marc, el seu gran poeta, de versos tan aspres en la llengua i en l’esperit, semblava que no tinguera ulls per a la bellesa del món que l’envoltava. Gandia era lluminosa i opulenta, amb la seua horta feraç de tarongers i hortalissa; tenia un port de fabulosos embarcaments citrícoles i era un pròsper nucli fabril i comercial que centralitzava una comarca superpoblada i puixant. I en el seu controvertit El País Valenciano, publicat el 1962, la descriu com populosa i cordial, en constant modernització i amb abundància de pessetes reflectides en les façanes, tot i que un poc buida de reminiscències egrègies. De tota manera ell es fixava més en la gent que en els monuments. Hi ressaltava els carrers atrafegats, on coexistien els comerços amb els consolats, i els consignataris de vaixells amb els carros de l’horta. Només es planyia de no haver entropessat amb algun casalot llòbreg, robust i medieval i que algú li diguera que era l’alberg dels Marc.
Una presència continuada
Tampoc desdenyà col·laborar en manifestacions culturals gandianes. Per exemple, en la dècada dels 60 publicà articles antològics en l’anuari faller Foc i Flama. En el de 1967, «Geografia de les falles», analitza l’expansió de la festa i en critica la despersonalització que s’observa al cap i casal, nucli irradiador, amb falles pensades per al turisme. De tal manera que, paradoxalment, les essències d’aquella manifestació de la cultura popular es trobaven en els pobles, on plantaven, encara, falles domèstiques per a ús d’indígenes i carregades «d’insubornable perspicàcia local».
I també participà en activitats de l’Ateneu Juvenil, l’organisme que reunia els joves més inquiets culturalment amb membres de la generació pont que, des d’un soterrani de la Vilanova, s’esforçaven conjuntament per obrir Gandia a la cultura europea. Així, l’any 1968 Fuster hi formà part, amb Adelina Bataller, Joan Climent, Josep Rausell i Salvador Rovira, del jurat que decidí un concurs de contes i poesia convocat per l’entitat. També inclogué algun article en la segona època del setmanari Ciudad, independent, progressista, comarcal i amb una presència significativa de la llengua pròpia, que tenia com a redactor en cap Josep Rausell. D’altra banda, durant uns anys residí a Gandia el seu amic i company de tertúlies Josep Iborra, catedràtic de Filosofia en l’Institut Nou, una persona que revitalitzà la vida cultural de la ciutat. Precisament s’acaba de publicar el seu Diari d’aquells anys en què relata una visita a Gandia de Fuster i el periodista Vicent Ventura, que el gener de 1972 hi acompanyaren el gran escriptor empordanés Josep Pla. Siga per a intervenir en activitats culturals o bé per motius personals, la connexió de l’assagista de Sueca amb Gandia era bastant habitual i el seu lligam amb la ciutat s’enfortia.
El 30 de setembre de 1975 hi havia previst realitzar a la capital de la Safor un homenatge a Joan Fuster, sorgit de la llibreria Concret. S’hi adheriren el director del diari madrileny Informaciones, periodistes com Vicent Ventura i Julià Garcia Candau, professors de diverses universitats, cantants com Raimon i Pi de la Serra, el pintor Joan Genovés, l’escultor Andreu Alfaro, el cineasta Ricard Blasco, l’actriu Lola Gaos, poetes com Espriu i Pere Quart, grups de teatre, llibreries... I, entre els saforencs, el lexicògraf Francesc Ferrer Pastor, el crític literari Enric Ferrer Solivares, els escriptors Josep Piera i Gonçal Castelló i els joves arquitectes Alberto Peñín i Rafael Durà. L’acte havia de tenir lloc a Foment d’Agricultura, Indústria i Comerç i, efectivament, segons la notícia que redactà Josep Rausell per a Las Provincias, s’hi aplegaren més de 400 persones procedents de Gandia i la Safor, Dénia, Alcoi, Castelló i Alacant per tal de participar-hi. Però s’endugueren la desagradable sorpresa d’una resolució administrativa que anunciava la suspensió de l’homenatge a «don Juan Fuster» per raons d’ordre públic. Així és que els frustrats assistents es dispersaren i se’n tornaren cada u al seu poble, víctimes tots de la barbàrie censora.
I l’abril de 1983, en el marc de l’esplèndida II Mostra Cultural de Primavera, hi pronuncià la conferència Divagació entorn del ‘Cant Espiritual’ d’Ausiàs Marc, que acabà també amb un interrogant estimulant que obria noves perspectives i convidava al debat i a la reflexió: «a què es devien unes diferències estètiques i no estètiques tan profundes entre Marc, Martorell i Corella, parents, amics o coneguts». Fuster, amic de Gandia, estudiós i difusor dels seus clàssics i col·laborador de les iniciatives culturals dels seus sectors més dinàmics.