Per què és important el teatre?
Diuen que el teatre està en crisi, però sempre ho ha estat, com la societat. Agafa el pols del què passa, és l'essència de la vida i ens proporciona tot el que cal per a entendre-la. Per això, no podem prescindir d'ell. Ens dóna la sensibilitat per a entendre un món en continu canvi. A més, té les sis «C»: crítica; creativitat; comunicació, per arribar a l'audiència; col·laboració, ja que és un treball d'equip; cultura de l'entorn; i la connectivitat de l'era digital.
Per què han de saber teatre els professors?
Han de ser conscients de què han de completar la seua formació amb tècniques dramàtiques i amb pedagogia teatral. Tots els professors són actors però molts d'ells viuen en la paradoxa de què no ho saben. Per a ser bons han d'aprendre a ser actors, i açò pot ser de tres maneres: està el professor artista pedagog, que usa tècniques dramàtiques (expressió corporal, oral...), domina l'espai i utilitza el recurs de l'humor; el motivador, que «assaja la vida», ja que el teatre és un espai llindar entre la realitat i la ficció; i el professor facilitador, que és com un director d'escena, ja que treballa a través de l'autoaprenentatge i «autopropulsa» els alumnes, traient el que saben.
Pot ser que el desconeixement d'estes tècniques dramàtiques faça que els professors no acaben de connectar amb els alumnes i siga una de les causes del fracàs escolar?
Sí. Gran part de l'alumnat amb fracàs escolar vol estudiar, el que no volen és l'estudi tradicional, memoritzador. Cada vegada més alumnes s'animen amb les Ensenyances Artístiques. Per a fer Arts cal treballar, però d'una altra manera.
Com canviaria una classe «normal» amb estes tècniques?
Hi hauria dinàmiques de grup, els temaris es pactarien amb els alumnes i l'aprenentatge es basaria en projectes o en analitzar i buscar solucions des del currículum a un problema concret. Per a això es necessiten equips docents que treballen conjuntament.
Però el què els alumnes volen segurament està molt lluny del què els currículums marquen...
A vegades, el currículum obligatori és una excusa. Treballar amb tècniques dramàtiques requerix una formació i hi ha docents que creuen que no la necessiten. Un professor ha de ser director, monologuista, actor i dramaturg. Ha de posar el focus en l'alumne, perquè ell busque com expressar les seues inquietuds. Quan fan teatre s'expressen i aprenen a construir-se ells mateixos en totes les seues dimensions i a entendre's en l'àmbit emocional, intel·lectual, afectiu...
Per això, el teatre hauria de ser una assignatura obligatòria?
Més que obligatòria, proposem que siga transversal, igual que l'animació lectora, l'aprenentatge digital... són eines que necessitem per a viure. També ha estat molt reivindicat per les pedagogies actives.
Servix per a sensibilitzar?
Ens ensenya a veure la vida i a comportar-nos en el no-conflicte. En mediació, per a visibilitzar i previndre un conflicte, necessitem jugar al «com si». En casos de bullying, sexting... fem pensar i tractem el problema, però no amb morbo ni excessivament.
Què li diria als pares que menyspreen les Arts?
Afortunadament això ha canviat molt. Com ja no hi ha treball, no es manté eixa idea antiga... Els estudis artístics són imprescindibles en una societat de canvis permanents com l'actual, en la qual no tenim temps d'assimilar-los (és el «shock del futur»). Els joves s'adapten millor, però necessiten les sis «C». Un teatre ben fet pot canviar en pocs anys la sensibilitat d'un poble, i al contrari.
Amb tantes pantalles i les xarxes socials, les tècniques teatrals són més necessàries que mai per a saber com relacionar-se en persona?
Amb el teatre trencàrem la «quarta paret» i arribàrem al públic. Ara hem de trencar la cinquena, la digital. Per a això, cal conéixer les xarxes socials, arribar als joves i fer-los eixir de les pantalles. Són consumidors i tenim una oportunitat única de convertir-los en prosumidors que creen continguts. Si volen ser youtubers tal vegada els podem ensenyar a ser booktubers o a muntar booktrailers... És tecnològicament fàcil, però han d'aprendre a fer guions i a expressar-se.
El postgrau complix 10 anys i el màster dos. Com ho valora?
Hi ha molta demanda. Tenim alumnes actors, animadors socioculturals, professors de totes les disciplines, psicopedagogs, mestres... Molts volen aplicar el teatre social a col·lectius diversos (discapacitats, alumnes amb TEA...). A més, hem creat material (recerques i estudis universitaris, manuals, normatives...). L'únic que queda és recuperar el teatre en totes les etapes del sistema educatiu. Seria una autèntica revolució i hi ha molta gent preparada. Carles Pons deia que el teatre fa la mateixa funció en la societat que els somnis i el subconscient en la vida. El repte que tenim és com intentem introduir esta màgia, la sorpresa i l'estímul al sistema educatiu, per a motivar als alumnes.
La investigació que s'ha fet és perquè no hi havia prèvia i per això mateix els professors no estan formats?
Sí i no. Per a bé o per a mal, molta de la bibliografia ve del món anglosaxó, on treballen el que ells anomenen «drama». Però també hi ha tota una tradició francòfona i llatina que es desconeix. Com és possible que no s'ensenye Didàctica del Teatre i les Arts Escèniques a la formació inicial de mestres i professors? Hauria d'estar. Les tècniques dramàtiques són essencials per a ensenyar, perquè la transmissió ja no funciona.
Ha fet molt de mal la «classe magistral»?
Cap metodologia és roïna per si mateixa, depén de com l'apliquen. El professor monologuista està en descrèdit, però alguns saben oratòria i tenen les seues estratègies comunicatives que els funcionen.
