22 de desembre
Estimat diari,
Hui és un dia molt especial i voldria celebrar-lo obrint-te el meu cor com no ho he fet mai.
Fa un any just que vaig començar a escriure en les teues pàgines. Jo pensava aleshores que series el meu diari íntim i que et contaria tots els meus secrets. Això pensava fer, de veritat. Però hui, rellegint el que porte escrit, m´he adonat que una cosa són les intencions i una altra la realitat. De fet, la claueta que tenia per a tancar-te quan escriguera alguna confidència no sé ni per on para. I és que tan sols he fet anotacions que s´assemblen molt a les que fa ma mare al Facebook, d´aquest estil: «Bon dia, amigues, comencem la setmana amb alegria, que demà ja és dimarts!». O bé: «Ací, menjant una paelleta amb la família».
Bé, els meus comentaris no són iguals però, si fa no fa, tan poc interessants. Per exemple, veig que del dia que va arribar Manel a l´escola a penes et vaig contar res. I encara recorde ara que, quan es va obrir la porta de la classe i va entrar ell acompanyat de la directora, que venia a presentar-lo, em vaig quedar amb els ulls tremolosos. Mai no havia vist cap persona com ell. Tenia un somriure que el feia diferent de la resta dels humans. I em va enamorar.
Tampoc vaig escriure gran cosa del Carnestoltes passat. Però he de dir-te que és la festa que més m´agrada. M´ho passe bé quan fem la disfressa i m´ho passe bé quan estem desfilant. L´any passat, a classe, vam fer vestits d´animals de tot el món. Hi havia lleons, goril·les, óssos polars, pollastres, gallines, collverds, samarucs, pingüins, parotets i moltes altres bèsties més que, segons la mestra, totes ens dedicàrem a fer la mona a la desfilada. Va ser divertidíssim! Al final, la resta de classes es van enganxar a la nostra marxa i, al passeig, on ens ajuntem totes les escoles, vam muntar una monada general.
Hui també ens ho hem passat bé. Com que és l´últim dia d´escola abans de les vacances de Nadal, de vesprada hem celebrat a classe l´amic invisible. El regal que m´havia tocat preparar per a Roser ja havia eixit, i jo estava contenta perquè la diadema amb la lluneta li havia agradat. En això, he sentit el meu nom i la mestra m´ha donat un paquet que contenia una espècie de pergamí com aquells amb què s´escrivien els edictes dels reis. Però en el meu hi havia un poema dedicat a mi. I me l´han fet llegir en veu alta. Era ple de paraules boniques per a agrair-me que fóra bona companya i no sé quantes coses més.
No cal dir que quasi em muic de vergonya. Tothom s´ha posat a aventurar qui podia haver-lo escrit. I això ha quedat ben clar quan totes les mirades han coincidit en la cara de Manel que, roig com una tomaca, intentava amagar-se darrere del company.
Aquest ha estat el millor regal que podria haver rebut. Ara només desitge que s´acaben les vacances i poder tornar a escola per a veure Manel. Estic segura que tot serà molt especial.
De moment, m´he posat a buscar la claueta per a poder-te tancar amb pany i clau. El que escriga a partir d´ara espere que siga íntim i molt confidencial.
