El sol era ben alt quan em vaig despertar. Per a la meua sorpresa, la pujada de la marea havia desencallat el vaixell i l'havia arrossegat fins a les roques contra les quals em va llançar la tempesta. Allí havia tornat a encallar i s'hi havia quedat amb la proa a tocar d'aigua i la popa cap amunt. Era a menys d'una milla de la meua posició, i no podia deixar de pensar que si ens haguérem quedat al vaixell tots ens hauríem salvat. Tanmateix no havia sigut així, i l'abatiment em feia vessar llàgrimes de pena. Però sabia que plorar no m'anava a servir de res.
Cap al migdia, la marea va baixar tant que vaig poder arribar a un quart de milla del vaixell. Aleshores, conscient de la meua situació, sense res que em poguera ajudar a sobreviure, vaig veure en el vaixell una taula de salvació. En el vaixell hi havia de tot per a mantindre una tripulació en una llarga travessia. Així que no ho vaig dubtar i vaig decidir tornar-hi per endur-me tot allò que em poguera servir per a sobreviure. La mar estava en calma. Així que em vaig llançar a l'aigua i vaig nadar fins al vaixell sense cap dificultat. Gràcies a una corda que penjava de les cadenes de proa vaig poder pujar-hi.
Mort de gana, vaig baixar a la cuina i em vaig engolir unes galletes i uns glops de rom. El gos i el parell de gats que ens acompanyaven en la travessia encara seguien al vaixell. No cal dir que me'ls vaig endur a l'illa. Després de fer una bona ullada per tota la nau, vaig arribar a la conclusió que tot el que hi havia em podia ser d'utilitat. El problema era com ho podria traslladar a l'illa. Necessitava un bot que no tenia. Però de res m'anava a servir quedar-me mà sobre mà i lamentar-ho. Tenia pals, vergues, mastelers i cordes, i allò més important, tenia ferramenta per a treballar-ho tot. Així que, armat amb una serra de fuster, vaig posar mà a l'obra i vaig construir una espècie de rai que, si bé no suportava massa pes, em podia servir per als meus propòsits.
En el primer viatge a terra vaig omplir tres dels baguls dels mariners amb totes les provisions que vaig trobar; pa, arròs, tres formatges holandesos, cinc peces de carn de cabra, botelles de licor... També em vaig endur el bagul del fuster. En la meua situació, la seua ferramenta m'era més valuosa que tot un carregament d'or.
La meua següent preocupació va ser recollir totes les armes que poguera. A la cabina principal vaig trobar dues escopetes i dues pistoles, però sabia que al magatzem de l'artiller hi havia mosquets, munició, barrils de pólvora, i fins i tot unes espases rovellades. I tot m'ho vaig endur en el rai cap a terra.
Després de tretze dies a l'illa, vaig fer onze viatges al vaixell i el vaig buidar de tot el que vaig poder; armes i munició, barrils de pólvora, pedres fogueres, tota la roba dels meus companys, cables, quitrà, una hamaca, saquets de llavors de civada i d'arròs, i fins i tot un matalaf. En la cabina del fuster vaig trobar tatxes, un descaragolador, destrals i una enclusa; en la de l'artiller, uns arpons de ferro. De la cabina del capità em vaig emportar les cartes nàutiques, ulleres de llarga vista, quaderns, les plomes, els tinters, tres bíblies, i tot el que hi havia als calaixos; navalles, tisores, forquetes i ganivets... En un vaig trobar trenta-sis lliures en monedes europees, brasileres i rals de huit, i un poc d'or i plata.
-Ai, diners! De què em valeu, ara? Ni tan sols val la pena que us plegue de terra -recorde que em vaig dir en veu alta.
Vaig pensar a deixar-los allà perquè, arribat el moment, acabaren seguint la sort del vaixell. Però a la fi també me'ls vaig endur. No hi vaig deixar res. Quan vaig donar per conclòs el saqueig, el vaixell, tan buit, em va despertar una tristor immensa. L'havia pelat. Era com un animal mort i jo com el voltor carronyer que l'havia deixat en els ossos després de menjar-se'l.
Amb tot el botí del vaixell a terra, el que em vaig proposar a continuació va ser explorar la rodalia i buscar un lloc per a instal·lar-me. Però els dies havien anat passant i, per no perdre la noció del temps, el primer que vaig fer abans de res va ser clavar un pal en forma de creu a la platja, que em recordava diàriament la data del naufragi. «Ací vaig arribar el 30 de setembre de l'any 1659.» Vaig gravar el recordatori a punta de navalla, amb lletres grans. Cada dia feia un tall en el pal vertical; cada set talls en feia un altre el doble de llarg; i el primer dia de cada mes feia el tall dues vegades més llarg que els anteriors. Així és com vaig dur el meu calendari, és a dir, el càlcul de les setmanes, dels mesos i dels anys que vaig viure en aquella illa.
Mentre buscava un bon lloc com a refugi, vaig trobar una planura amb herba en el vessant d'un turó tot cobert de bosc fins a la mar. Una part del vessant es tallava tan abruptament sobre la planura que semblava el mur d'una casa. A la part de baix, el mur entrava cap a dins del turó com si fóra una cova, encara que allà no hi havia ni cova ni res. Però em vaig dir que jo la podria excavar, ja que el turó era de roca arenosa. Així em podria arrecerar de la intempèrie, i també em podria protegir de les bèsties o dels salvatges que em pogueren amenaçar.
La veritat és que vaig tardar mesos a aconseguir-ho, però a poc a poc vaig obrir un bon cau que vaig voltar per davant amb una palissada semicircular d'estaques llargues i esmolades, ben clavades a terra i lligades amb el cable que m'havia endut del vaixell. La palissada era tan alta que cap home ni bèstia la podria saltar. A més, la vaig cobrir d'espessos matolls. Feia uns dos peus de gruix. Des de fora no s'hi veia res. Per a entrar-hi no vaig fer cap porta, sinó unes escaletes per a passar per dalt. Quan em trobava dins em sentia com en una fortalesa i dormia més tranquil.
L'excavació de la cova no va ser fàcil. Em va ocupar molt de temps i en un parell d'ocasions el sostre es va afonar i vaig estar a punt d'acabar sepultat. Això em va obligar a apuntalar-lo amb pals i fustes que vaig haver de fer aprofitant les vergues i els pals del vaixell, o tallant troncs del bosc.
El cas és que arribat el mes d'abril ja podia gaudir d'un espai més o menys acollidor on viure amb certa dignitat. Em vaig fer prestatges, una taula i una cadira que no em van quedar tan bé com haguera volgut, i totes les meues pertinences començaren a mostrar cert ordre al meu voltant. Més o menys un any després vaig col·locar uns pals recolzats sobre les roques del turó i la palissada, i els vaig cobrir amb branques d'arbres com si foren una teulada. Ho vaig fer per protegir-me de la pluja, que en algunes èpoques de l'any era molt violenta.
Arribats en aquest punt cal dir que des del dia del naufragi m'havia considerat un nàufrag desgraciat, deixat de la mà de Déu. I a Déu li preguntava per què m'havia fet això, per què m'havia llançat a aquesta illa horrible per a dur una vida miserable, desterrat de la societat humana. No obstant això, quan lligava caps m'adonava que la meua desgràcia ben bé podia ser considerada com tota una sort que jo no havia sabut valorar.
