si hem de posar un principi a aquesta història, trobe que la data més indicada és l'1 de setembre de 2009. En aquells dies, ella era una adolescent en guerra permanent contra el món, amb una certa tendència per a buscar-se problemes i sense massa interés pels llibres. I jo, un home amargat, autodestructiu i envellit prematurament.
Aquell matí, Vera i la seua amiga Judit arribaren a l'aula de tercer C de l'institut de Patraix agafades de les mans i fent autèntics esforços per no caure de cul. Me les puc imaginar, quina parella! En aquella època, Vera era una xicota més aviat baixeta, a penes superava el metre seixanta. Prima, molt prima. Però aquella feblesa aparent contrastava amb un temperament explosiu, capaç de transformar en huracà un bufit. Li agradava dur els cabells curts i punxeguts, que cada dia electrificava amb interminables descàrregues de gomina d'una marca desconeguda.
Judit era la seua companya de batalles i sòcia predilecta en negocis no massa recomanables: en l'embolic on es clavava una, l'altra no hi tardava a caure. Eren, a més, com dues gotes d'aigua i molta gent pensava que eren bessones, tot i que les seues famílies no tenien res a veure. De fet, quan les vaig conéixer només vaig detectar tres diferències significatives: la primera, el color dels ulls; Vera els tenia marrons i Judit, verds. La segona, el pírcing que s'havien posat al llavi; Vera el duia a la part dreta, mentre que la seua amiga, a l'esquerra. I per acabar, la talla de sostenidors; situació que va acomplexar una miqueta Vera en començar l'institut.
Aquell matí havien d'examinar-se de tres de les sis assignatures que havien suspés al juny. Fins i tot en això s'havien posat d'acord les dues amigues. Però en eixir de casa s'entretingueren uns quants minuts al parc de l'Oest. Quan arribaren a l'institut feia més de cinc minuts que el Cento i la Barbie (com tothom coneixia els de valencià) havien repartit l'examen. Els ulls enrogits i la fragància de marihuana fresca que els envoltava deixaven ben a les clares el motiu d'aquell retard.
-Aquestes són hores d'arribar? -els preguntà el Cento, que, per la cara que feia, no tenia massa clar si deixar-les entrar o enviar-les directament al director.
-Vinga, seieu! -els ordenà la Barbie, bronzejat de Xàbia, ulleres de sol sobre els cabells i color de llavis a joc amb les sabates.
Vera agafà l'examen i l'analitzà amb una ullada ràpida. «Ni puta idea... Una notícia... O una crònica? Completa els espais buits amb b o v... Completa-ho tu, Cento... La s sonora i la sorda... És clar, no podien faltar els febles, les subordinades i el desgraciat de sant Vicent... Mira, te n'has passat dos pobles...»
Encara no havien ni escrit el nom, quan Vera deixà caure el cap sobre la taula i, tot i que es tapà la boca amb les mans, no pogué evitar que se li escapara del fons de la gola una rialla asmàtica i impertinent.
-Es pot saber de què rius? -el Cento començà a pensar que no havia sigut un encert deixar-les entrar.
Vera continuava sense alçar el cap de la taula. Cada segon que passava li costava un poc més controlar la rialla. Judit també esclafí a riure. La Barbie començà a perdre els papers i amb els crits provocà que en poc de temps tota la classe es contagiara de la hilaritat de Vera.
-Silenci! Sileeenciii! -el Cento colpejava la pissarra amb les manasses de llaurador que havia heretat de son pare-. Voleu fer el favoor de callaar!
-Que sou sords? -bramà la Barbie-. Ja n'hi ha prou!
Però ningú no els feia cas. I, pel que em van contar, la festa s'hauria prolongat fins a l'endemà si no s'haguera produït la intervenció de Mostatxet, el cap d'estudis, que alertat per l'aldarull, hi va acudir a posar ordre. En veure'l arribar, amb el bigotet perfectament perfilat sobre el llavi superior, la mirada gèlida i una tempesta de llamps i rellamps a punt d'esclafir-li sobre el front, tothom callà, com si s'hi haguera presentat el mateix comte Dràcula.
-Es pot saber què passa ací -preguntà, secament, sense mirar directament a ningú.
-Vera. Què vols que passe, Adolf? -respongué el Cento.
-Sí que comencem prompte enguany... Vinga, agafa les coses i acompanya'm al despatx.
Vera, que encara no havia aconseguit tallar del tot la rialla, s'alçà, agafà l'examen i li'l donà a la Barbie.
-Que sàpies, Vicent -digué Vera dirigint-se al Cento-, que no oblidaré mai aquest examen. M'ha arribat a l'ànima... -i tornà a riure.
El Cento l'acomiadà amb una mirada pròpia de pel·lícules de l'Oest, mentre Mostatxet l'agafà del muscle i la va espentar cap a fora.
El despatx del cap d'estudis era a la planta baixa, al final d'un passadís que començava darrere de la secretaria. Aquella era la zona restringida de l'institut, on només t'hi permetien accedir si eres professor o si portaves un catàleg de llibres davall del braç i feies pinta de comercial. I, això sí, després d'un control de seguretat rigorós per part de Sal·lustià, el conserge que havia inaugurat aquell institut, quan Franco encara s'aclaria a fer-se la ratlla al mig.
-Seu -li ordenà Mostatxet, secament, mentre marcava el telèfon de sa casa, que ja el sabia de memòria-. Hauria de fer-te vergonya... Ta mare deixant-se la pell tot el dia perquè tingues un futur digne... I tu, com li ho pagues? Passant de tot, armant-la a classe... Hui què, també ens hem fumat un porret?
-El que faça en el meu temps lliure a tu no t'importa, Adolf.
-Que no m'importa, dius? Que no m'importa?- Mostatxet penjà el telèfon després de sis tons-. Mira, xiqueta, si penseu que la meua faena és amargar-vos la vida a tu i a tots els que, com tu, vos fumeu el vostre futur o el tireu per la tassa del vàter, esteu molt equivocats. No pots ni imaginar-te com em dol veure, any rere any, persones amb tantes possibilitats com tu, que, després, no sou capaços d'agafar un llibre i malbarateu el talent que teniu. Ta mare hauria pagat, em sents, hauria pagat per poder tindre l'oportunitat d'estudiar, com la tens tu...
-Ja està bé de parlar de ma mare, Mostatxet!
Adolf emmudí. Era la primera vegada en deu anys com a cap d'estudis que algú tenia el valor d'amollar-li a la cara el seu malnom.
-Tu què saps de ma mare?! -continuà Vera, ja entre llàgrimes-. Ma mare és una desgraciada, com ho va ser la meua iaia i com ho seré jo... Ho portem a la sang i punt! Això és així... Saps quan va ser la primera vegada que vaig veure ma mare drogada... Ho saps!? És clar que no ho saps, perquè si ho saberes, segurament, no m'hauries parlat així... Tres anys! Tres anys! I puc assegurar-te que no ha sigut l'última ni la penúltima vegada que l'he vista així... Me'n vaig, Mostatxet, me'n vaig. Ja ens veurem quan comencen les classes. I que conste que només vindré perquè encara no tinc els setze i passe que els de serveis socials em busquen més problemes... Però a partir del vint-i-set de febrer, ací no em tornareu a veure l'ombra en la puta vida... Queda clar?
Adolf Revert Giner, Mostatxet des que li ho va traure Joan Josep Sanchis Rodríguez el curs 1995-1996, assentí en silenci i la deixà anar-se'n. Mentre s'allunyava, aquell veterà cap d'estudis començà a sospitar que el curs no seria fàcil.
