Miss Agatha era una velleta anglesa de cara redona i rogenca, de somriure agradable i picardiós, com un xiquet després de pensar una malifeta. La veu s'assemblava a una piuladissa de teuladins, gafarrons i caderneres. Quan enraonava serena, emprava un anglés molt culte i refinat, al meu parer propi de l'alta societat londinenca. Ara bé, si s'emocionava, li pujava la sang a la cara i accelerava el ritme, no assimilava més que paraules soltes. No aparentava massa anys i anava en cadira de rodes. Vaig pensar que devia sentir-se presonera, en aquell castell restaurat però solitari, tan allunyat de qualsevol lloc. Un gat persa enorme, estovat com cotó de fira i amb cara de pocs amics, rondinava sobre les seues cames:
?Tinc setanta anys i visc amb el meu gat. Sandokan, una criada italiana i una infermera croata. No vaig tindre fills, amb el meu Carlo, i des que vaig enviudar m'acompanya la meua cosina Carlota. Afortunadament, el castell no és gran. Tan sols 1.000 metres quadrats, la majoria patis i terrasses. Però em sent tan sola... Durant la resta de l'any Carlota acostuma a fer-me companyia. S'agafa un mes de vacances a l'estiu, per viatjar, i és quan demanem una estudiant d'intercanvi, per a compensar la seua absència. Tu ets més jove que les altres... A quin curs vas?
?Faig segon de carrera...
Poirot es va escapar dels meus braços i s'aproximà a Miss Agatha amb els ulls fixos en Sandokan. El gat va eriçar el llom i proferí un miol terrible. Vaig avançar-me a subjectar-lo, per a evitar el lamentable espectacle d'una persecució per la sala.
?No m'agraden els gossos. I a Sandokan, encara menys...
És dòcil. I molt espavilat. El tindré tancat a la meua habitació i només el trauré per a passejar, en les hores lliures. No molestarà gens.
?Definitivament, ets massa joveneta! M'agraden les estudiants de més edat, que han viscut més i amb les quals puc conversar entre adults. Tu, de segur que encara tens el cap ple de pardals. Ni tan sols pots viatjar sense el gos!
?És de tia Sofia. Per què m'ha seleccionat, aleshores? La seua neboda, Giovanna, m'explicà que es decidí de seguida, en llegir el meu currículum.
Va extraviar la mirada per la finestra, com si observara alguna cosa que la inquietara. Vaig girar-me, però no hi havia res d'estrany. Només un sector de la muralla i de la torre circular, amb la porta d'entrada oberta. I darrere, el mar.
-N'havia de triar algun. Francesca t'ensenyarà el castell.
Miss Agatha va fer sonar un timbre i acudí la criada. Em va sorprendre que no fera la menor al·lusió a un misteri i que, a primera vista, el seu estat d'ànim fóra d'allò més tranquil. Francesca era una italiana genuïna i grosseta, amb aspecte de taula de braser que caminava sacsant tot el cos. Parlava a dolls i quequejava, feia molinets amb els braços i extrems amb la veu. El tret més característic del rostre eren unes ulleres de cul de got reveladores d'una miopia de les grosses. Em va fer l'efecte que era incapaç de distingir dos elefants ballant salsa sobre la teulada, però tenia apamat el castell i s'hi movia amb desimboltura. Quan Miss Agatha li deia alguna cosa, emprava un to de veu més modulat o cadenciós que amb mi o amb la infermera, per la qual cosa vaig deduir que li servava una estima especial, per tants anys de servici. Francesca, en canvi, parlava a crits i aproximava tant la cara a la teua que l'omplia de perdigonades i temies rebre un mos al nas. Si algú ens haguera sentit mentre recorríem la residència, hauria pensat que em renyava per algun desgavell.
Entre les meues funcions, hi havia la de guiar un parell de visites al castell cada setmana. Francesca em va dur a la biblioteca i va assenyalar una taula i un prestatge. La taula de treball de Carlota. D'un colp d'ull, vaig entrellucar diverses guies de la comarca que em vindrien molt bé, per a preparar les visites. Francesca es movia com un donyet i parlava com una au de corral aficionada a l'òpera. Ara es detenia davant el quadre d'un avantpassat amb cara de llepafils, adés davant una vidriera amb una vaixella de porcellana fina.
El castell era un museu d'antiguitats amb certa retirada a traster. I Miss Agatha i Francesca, dues antiguitats amb vida pròpia. El que més em va impressionar, però, va ser la visita des del mirador i la muralla. El mirador tenia la forma d'una torrassa semicircular amb merlets, a la qual s'accedia després de recórrer un tram de muralla. La muralla continuava fins a la torre redona, adherida al flanc nord de l'edifici principal.
Mentre assaboria el paisatge, Francesca amollà un crit. Alguna cosa l'havia amoïnada. En girar-me vaig entropessar amb la seua esquena. S'havia quedat palplantada, de cara a la torre redona. Exactament, de cara a la porta oberta de la torre. Va córrer cap a la porta, com si l'acaçara el dimoni, i la tancà d'una espenta. S'oblidà de mi i s'esfumà en direcció a la cuina, encomanant-se als sants i murmurant oracions, mentre cridava: « Il fantasta, il fantasma». Miss Agatha no perdia detall de l'escena des de la finestra del menjador, freda com una esfinx.
Encuriosida, vaig aproximar-me a la torre. La porta es tancava amb una balda exterior i un cadenat. El cadenat era nou, però partit. Vaig despassar la balda, per a comprovar què hi havia dins: una sala circular, completament buida. Llevat, això sí, d'una taca de sang, sobre les lloses, i d'una frase, del mateix color: «Sono tornato».
Durant el dinar, Miss Agatha no donà signes de la menor inquietud. Com si el tema del fantasma i de la taca de sang no li fera ni fred ni calor. Francesca m'havia explicat algunes coses, en la mesura que jo era capaç d'entendre una italiana parlant a dos-cents per hora. Segons Giovanna, Miss Agatha vivia angoixada per un misteri, que ara veia ben clar. Però la velleta que tenia davant engolia cullerades de sopa amb una serenitat a prova de bombes:
?Disculpe el meu atreviment, però la seua cosina em va dir que la turmentava un misteri. He vist la taca de la torre redona i he llegit el missatge. Francesca m'ho ha explicat per damunt, però, francament, no entenc res.
Miss Agatha féu un gest de desgana i em parlà a contracor:
?Saps per què vénen els turistes al castell?
?Abans de dinar, he fullejat algun dels llibres de la seua cosina. Aquesta fortalesa està carregada d'història. Fundada pels romans, disputada pels senyors italians, conquistada pel rei Alfons el Magnànim, assetjada pel general Garibaldi durant la guerra per la unificació, ocupada pels nazis...
?Tot això seria un reclam ben minso. El motiu que hi pugen turistes i paguen entrada és un altre. El castell té una dama encantada. Un fantasma.
