DIARI DE LORENA
7 de febrer
Ahir vaig complir vint-i-un anys i avui el pare m'ha anunciat que prompte moriré. Sona macabre, com una broma de mal gust. Més encara si tenim en compte que jo de salut estic perfectament i que no m'espera cap aventura perillosa, però és que el meu futur no està en mans de cap malaltia greu ni d'un accident mortal. El meu destí està escrit en una llegenda antiga i absurda que em deixa en mans d'un sinistre vampir.
Vaja, quin començament! És difícil encetar un diari amb un discurset més tètric i ridícul. Sembla extret d'un melodrama mexicà. De fet, jo m'hauria fartat de riure si la notícia haguera procedit de qualsevol altra persona, però no de mon pare. Ell és l'home més seriós i responsable que conec. Un professor universitari respectat en l'àmbit científic per les seues lliçons metòdiques, els judicis sempre objectius i el rigor dels seus treballs. Tot el contrari que jo.
El pare va presentar-me el problema amb el semblant greu i la veu entretallada, però, això sí, amb una metodologia impecable. Davant la meua incredulitat, va enumerar tota una bateria de proves lògiques i irrefutables; tot un manoll de cartes antigues, d'apunts moderns, de retalls de diaris grogosos... M'ho va exposar de manera clara i concisa, com una lliçó preparada minuciosament des de feia mesos. L'únic que se n'eixia del guió d'un gran professor eren les llàgrimes que tot just podia contindre.
En tot cas, escoltar el meu pare parlar de vampirs grinyolava com uns calcetins blancs en un sopar de gala. Potser el paper exigia que jo m'haguera posat histèrica, que haguera plorat i bramat com una desequilibrada o, simplement, com una condemnada a mort. Tal vegada m'hauria d'haver espixorrat en la seua cara perquè, tot i la seriositat de les proves, la solemnitat de l'anunci i la fiabilitat de la font, no m'ho acabava d'empassar. No sé, com a mínim m'hauria d'haver cabrejat. Però no vaig reaccionar de cap d'aquestes maneres. Jo no sóc així. No puc ser-ho. No és el meu estil. Així que simplement vaig encaixar el colp en silenci, i vaig deixar per a més endavant sospesar si em prenia seriosament la notícia o no.
EL DIARI VERMELL
Cristina Carranza sempre havia tingut fama de xafardera, però, en tot cas... qui es pot resistir a la temptació de llegir el diari d'una germana major? Aquella vesprada, mentre estudiaven, Cristina havia observat de reüll com Lorena deixava a un costat els apunts de Química Molecular i treia una llibreta petita i desconeguda, de tapes dures i vermelles. Lorena va romandre uns segons pensativa abans d'escriure les primeres frases del que semblava un diari personal.
La germana menuda va jurar-se a si mateixa que no perdria mai de vista aquell tresor impagable.
Com que Lorena estudiava en una universitat situada a l'altra punta de la ciutat, tots els matins abandonava casa prou abans que Cristina. Així, la menor de les Carranza va disposar de vora una hora per regirar l'habitació que compartien, però no va caldre tant de temps, amb cinc minuts n'hi hagué prou. El diari vermell estava amagat a l'indret més íntim i preat de la seua estimada germana major: al costat dels perfums de Gucci, les pintures Shiseido i altres il·legibles instruments per a la guerra. Cristina va somriure divertida, però només un instant breu, el que trigà a llegir la primera frase del diari.
Tota la resta del dia, va estar pegant voltes al que acabava de llegir, sense poder evitar una allau de sensacions desagradoses. Vampirs, llegendes, mort... Tot era massa fantàstic per a ser veritat. I no obstant això, per una vegada coincidia amb la seua germana: era impossible que el pare fera broma d'un assumpte com aquell. Com havia llegit: «grinyolava com uns calcetins blancs en un sopar de gala». Tan sols a la pija de la germana se li podia ocórrer una comparació així en un moment tan delicat. Lorena en estat pur.
A pesar de tot, durant dos o tres dies, Cristina va mantindre l'esperança que tot fóra part d'un joc. Una altra possibilitat era que Lorena haguera escrit aquell diari a posta, esperant que Cristina el descobrira i s'angoixara. No encaixava en el seu perfil, però de Lorena t'ho podies esperar tot. Malauradament, aquesta opció s'esvaïa amb el pas dels dies. La germana es mostrava cavil·losa i trista. Passava hores senceres tancada al bany, com per altra part havia fet sempre, però ara ja no exhibia aquell posat ple de confiança i orgull que treia de polleguera Cristina. Ara romania abstreta en les seues cabòries, amb una mirada espantada que reflectia les potents onades de preocupació que trencaven al mur dels seus pensaments.
Cristina s'alçava cada matí esperant que hi haguera novetats al diari, però no arribaven. Durant vora cinc dies, va anar trobant el diari secret de Lorena tal com l'havia vist la primera vegada: amb una única pàgina escrita. Fins que aquest silenci va ser trencat per unes línies enverinades.
DIARI DE LORENA
13 de febrer
Després d'uns dies evitant-nos, avui he tornat a parlar amb el pare. Necessitava que m'ho contara de nou. Assegurar-me que ho havia entés bé i que els meus records no eren un malson. Malauradament, l'explicació va ser la mateixa.
El pare ha volgut saber si he començat el diari. Jo he mentit i li he dit que no. Per tocar-li el nas. A mesura que vaig assimilant el meu destí, vaig omplint-me de fúria i rancor. Per què no fa res per evitar-ho? Per què no pren mesures? Tan sabut que és i no va poder fer res per la mare... i ara? Tampoc no pensa fer res per mi? Aquestes línies són injustes i estan farcides de verí. Passats uns dies esgarraré aquests fulls i els cremaré, no siga que els llija.
El pare m'ha insistit que és molt important que porte un diari. Jo li he preguntat per què. Llavors ha extret de la prestatgeria un contenidor enorme de metall negre, una espècie de caixa forta portàtil. En obrir-la han aparegut tot un seguit d'arxivadors amb diversos documents, però també un manoll de llibretes velles i desgastades. Segons m'ha explicat, són antics diaris de les joves que van passar per aquesta mateixa situació. Diu que són un intent de conéixer els fets, la possibilitat d'observar l'enemic i una esperança de poder véncer-lo.
Vull saber qui és aquest famós enemic. Què li he fet jo? Què té en contra meua? El pare ha tret una llibreta verda, similar al meu diari. Al mig hi havia un full solt que ha resultat ser un arbre genealògic. El meu nom figurava en el cantó superior esquerre, al costat d'una data: 2011? Jo no he dit res i el meu pare ha callat, però sé que és l'any previst per a la meua mort. Em toca ser la sisena víctima del vampir. Almenys ha tingut la delicadesa de posar un interrogant; per un instant havia temut una creu.
Ha intentat explicar-se, fins i tot s'ha esforçat per narrar-me els fets com un pare i no com un científic. Finalment m'ha passat un informe per escrit. La llibreta sencera està escrita del seu puny i lletra. En una espècie de primer capítol apareix l'origen de la llegenda. Les circumstàncies que suposadament expliquen per què he de morir enguany. He iniciat la lectura, espantada, però a mesura que el relat avançava i la tragèdia augmentava, jo anava sentint-me cada vegada més alleugerida i tranquil·la, perquè cada vegada se'm feia més difícil empassar-me aquelles batalletes infames.
