És lloable que el polític vullga fonamentar la seva decisió en l´objectivitat i transparència. Però les arts no són valorables igual que una obra pública o la selecció d´un auxiliar administratiu. Per això, pretendre aplicar a la direcció de Les Arts les regles de l´ocupació o de la contractació pública només s´explica per ceguera o mala fe.
Per això resulta aberrant no buscar una solució jurídica que permeta la continuïtat de Livermore, per tal com este senyor, a més d´aplicar una línia de democratització de l´opera: 1) Té sobradíssima capacitat artística, com ho demostra que siguen reclamats els seus serveis en molts altres llocs. 2) Té una reputació que facilita la contractació d´artistes de primer nivell, que en un altre cas no vindrien o ho farien per molts més diners. 3) Així, ha mantingut un nivell artístic molt elevat a Les Arts, malgrat les comprensibles retallades econòmiques.
Fent un símil amb el futbol: amb Livermore teníem el que representa Marcelino al València CF. I què importa que Marcelino a més de dirigir l´equip haja quasi decidit els fitxatges? Absolutament res, perquè precisament el VCF està on està pel seu encert en els fitxatges.
Ara anem a renunciar a Livermor perquè abastava massa i/o perquè no acceptava l´exclusivitat amb València? Per a què? Per portar un Nuno (amic o no del cap polític, amb certa experiència, a qui volem donar una oportunitat) o un Gary Neville o un Ayestarán? Tots sabem que el projecte de Les Arts va ser una aberració al seu orige, i obscè pel seu cost. Però si tenim un transatlàntic que, agrade o no, ha abastat un alt prestigi artístic internacional, de veres volem posar en risc este capital? Tindrem un transatlàntic per simplement donar passejades pel llit del Túria? Això, seria un oprobi, un més, per a la societat valenciana. Javier Pons-Fuster Olivera. Gandia.
