Com ben bé tothom sap, aquesta ciutat amaga moltes històries que encara no s'han contat, perquè la vida transcorre al marge de la grandiloqüent agenda mediàtica, cada vegada més intensa però, també, cada vegada menys atractiva. I és que per a comprendre la història d'una urbs, s'ha de seguir la petja dels seus mercats, les fàbriques, les esglésies i, com no, dels cementeris, per tot el que tenen aquests de càrrega simbòlica. Perquè, per definició, els cementeris són espais plurals, on la diversitat, ja siga cultural, social, religiosa o de poder, intenta superar la uniformitat a què ens condueix la mort.
I és que, a més de la necrofília inherent a cada persona, les visites organitzades i rutes turístiques per cementeris són d'allò més normal arreu del món. Per exemple, un dels cementeris de París, el de Père Lachaise, segurament és un dels cementeris més visitats del món perquè, a més de ser un dels llocs més romàntics de la capital francesa, allotja un fum de celebritats per metre quadrat. Un tapís de fulles esgrogueïdes, rogenques i ataronjades decora les tombes i els carrerons de llambordes que serpentegen entre morts il·lustres i anònims, capelles catòliques i mausoleus jueus, petites pagodes i monuments agnòstics.
Però si vols anar-te'n tan lluny, també pots fer un tomb pel cementeri de Castelló. Jo hi he estat (ja conec massa gent que hi jau) i, la primera impressió que em duc és que, veient les tombes, no cal massa més informació: amb les dates que hi figuren està resumida una part de la tragèdia col·lectiva del segle XX i els destins d'alguns protagonistes o la gran diàspora que els dugué a viure i morir tan lluny d'on havien nascut. En moltes d'aquestes tombes està resumit l'exili, però també la troballa d'un refugi, l'agraïment per una hospitalitat. Un fil uneix sobre els mapes noms de gent molt distant; la mateixa llunyania és un monument més expressiu que qualsevol inscripció. Qui visite aquestes tombes haurà repetit una part de la peregrinació dels qui hi jauen.
Veig els nínxols dels meus familiars i amics. Em captiva la senzillesa. El de Castelló, crec, és un cementeri modest, dels que, fins i tot, tenen una certa bellesa. Observe que els meus familiars no es van preocupar massa per la posterioritat. Ni ells, ni cap familiar o conegut. Em sembla un signe d'intel·ligència. ¿Què més dóna tot, quan ja te n'has anat? En qualsevol cas, l'absència de luxe encara fa més atractiu el lloc. Si continues el tomb pel recinte, observaràs notes en què no s'ha posat massa interés en la cal·ligrafia, obituaris, fulls que volen ser poemes, papers mullats, poemes que la intempèrie (o les llàgrimes) s'encarregaran de dissoldre.
Immortals
Qualsevol que siga la forma d'immortalitat que ens puga oferir el futur, hi ha una que ja la tenim a l'abast: la permanència en les xarxes socials, una forma de vida virtual després de la mort que segurament deixe el mort tan gelat com estava, però que d'alguna manera diposita una còpia seua en el núvol per al consol dels seus éssers més propers, o almenys dels seus amics del Facebook. En un decenni de vida de la xarxa social ja s'han mort 30 milions d'usuaris, seguint el fatídic costum que tenim totes les coses biològiques en aquesta vall de llàgrimes. Aquest és el nombre d'ànimes penant per la banda fosca de can Zuckerberg. És com un Xangai i mig d'espectres digitals flotant per l'hiperespai, i els seus efectes s'estan deixant notar en aquest món. A mi, no fa massa, en va arribar una sol·licitud d'amistat de James Brown que em va deixar, per dir-ho d'alguna manera, en estat d'ànim filosòfic.
La gent mor i, tot i que per a una gran majoria els puga semblar una trivialitat què passarà amb tots els seus «m'agrada» i les seues piulades, el llegat digital creix sense mesura. Gràcies a Facebook, les bitàcores i la resta de webs dedicades a la mort i la memòria estan estenent a la població general el que fins fa poc només era el privilegi dels grans escriptors, els memoralistes i altres «celebrities»: la immortalitat que atorga l'obra. Jo, particularment, estic més amb Woody Allen: no vull ser immortal en la meua obra, sinó a través de no morir-me.
Ara que, com segurament la ciència no avançarà al ritme que desitgem, i la immortalitat encara no l'hauran inventada quan em visite la parca, ja posats, a mi m'agradaria una posteriritat felliniana: que m'incineren, que les meues cendres esdevinguen coets i petards, que el senyor pirotècnic comence la mascletà davant del bar on estic acabant aquesta pàgina i, si pot ser que, després del soroll i dels inevitables aplaudiments, el fum dibuixe un grafit amb el meu careto esculpit en una paret insinuant «Me das fuego, marinero?»
