Després del solstici de primavera, arriba la lluna de Pasqua. El món reneix, els arbres de fulla caduca treuen els botons novells. Els ocells refilen. Als marges, floreixen els arços. Som al començament de la dansa de la fertilitat. Aviat la llum esclatarà victoriosa. Per poc que tinguem l'esperit sensible, tot això ho hem de notar. Per poc que el tinguem procliu al simbolisme, tot això ho hem de llegir d'una altra manera. És el que ha fet l'Església catòlica, aprofitant tots aquests signes visibles per a parlar del misteri més gran de la seva fe, l'únic que la justifica.

Pau de Tars ho va formular de bon començament: «Si Crist no haguera ressuscitat, seria en va la vostra fe». I la saviesa de l'Església ha sabut aprofitar aquest esclat de la primavera per a fer-la coincidir amb la commemoració de la passió, mort i resurrecció de Jesús. I així l'anomenada Setmana Santa aprofita en la seva narració -allò que ara en diuen el relat- tots aquests signes del retorn a la vida de vegetals i animals per acompanyar i subratllar el retorn a la vida de Jesús i de l'esperit dels fidels, després del llarg hivern penitencial de la Quaresma. Però no és la meua intenció parlar de processons, ni de fe, ni de les representacions de la Passió que cada vegada més, abunden per la província.

El meu via crucis d'aquests dies de vacances pot començar a qualsevol terrassa de les moltes que hi ha a prop de ma casa, amb un café i llegint la premsa. Sembla que la gent que m'envolta han quedat per a mirar les pantalles dels seus mòbils en companyia. Pels comentaris, semblen un pati de veïns estenent la roba en la galeria, analitzant què pengen els altres, que si camises, que si sostenidors, que si draps de clau, tot esperant que aparega el xafarder del tercer per a comentar com pot ser que la del segon tinga els llençols tan blancs.

A Paseos por Londres Virginia Woolf recrea el passeig de tot un matí amb l'excusa d'eixir a comprar un llapis. Un llapis com a concepte. Desencisat com estic de la política municipal low cost, crec que no existeix un acte amb major força política que fer la compra cada dia. Quan adquirim pomes, ous o taronges, per exemple, dipositem el nostre vot en l'urna dels productors i distribuïdors alimentaris. Cada quatre anys renovem la permanència o el canvi de partits en el poder, però cada dia augmentem o disminuïm la fortalesa de la patronal agroalimentària en comprar els productes que comercialitzen. I fer un tomb per les tendes que anomenem «de tota la vida» és el millor exercici per a prendre el pols a la ciutat. Aquestes són, per dir-ho d'alguna manera, un reflex de tot el que passa i de les sensibilitats del moment, però per damunt de tot expressen les noves maneres de menjar.

Les verduleries, les terrasses, les cases de menjars preparats, la Plaça són punts que, amb solvència impressionista, conviden a educar l'ull perquè sure amb delicadesa entre els productes que ofereixen: quinoa, paté de tofu, miso o xiitake, llonganisses bionaturals, userda germinada. Cada vegada més, entropessem amb la txiripitiflauticada hipster, amb la creixent presència del menjar a la ciutat i la seua innegable petjada en l'espai públic als darrers anys; és el menjar el que marca l'hora de la ciutat i d'alguna manera l'ordena. El menjar és un element urbà d'una importància monumental que els arquitectes no semblen haver observat encara com es mereix. El menjar ha pres l'espai públic de manera imparable els darrers temps, a Castelló això és innegable. La ciutat sembla parar taula a unes hores, la forma, l'aspecte, el color, el renou i la «textura» d'alguns carrers o places queden determinats per aquest fenomen que en altres cultures és absolutament quotidià.

Un fenomen que permet entendre també el que ha canviat de la casa, ja que al migdia el carrer, les terrasses, la gent asseguda als bancs amb tupers i rues o qualsevol lloc per a seure, són improvisats menjadors que suplanten els domèstics, almenys entre setmana. La casa sembla haver eixit a dinar fora. Czeslaw Mi?osz va escriure: «Només sóc un home, necessito els signes visibles». La Setmana Santa i la ciutat en són plens.