Els polítics que ens manen ara a casa nostra „i, amb gran pesar, dic «que ens manen»„, se´ls omplin sovint la boca, els micròfons i la ploma d´uns afanys de transparència diamantina que han donat nom a tot un seguici d´ens públics: conselleries, regidories, negociats, àrees, serveis... Doncs, no n´és gens (de transparent, vull dir) eixa transparència; pura façana, paraules i gests beats que amaguen, sota capa d´honradesa, democràcia, igualitarisme i correcció política, unes actituds i unes maneres que massa recorden „i, de vegades, superen amb escreix„ les pròpies d´aquells altres polítics als qui ells mateixos o els seus socis anomenaven i anomenen «la casta».
El passat 15 d´octubre, l´Honorable Conseller de Cultura presentà al Teatre Principal de València, davant dels portantveus d´institucions valencianes d´àmbit cultural, un «codi de bones pràctiques» relatiu al funcionament futur de l´estratègica parcel·la de l´administració pública que ell mateix encapçala. D´entrada, convé dir que això del «codi de bones pràctiques» no deixa de ser un calc de l´ambigu llenguatge „tan voluntarista com ineficaç i buit de contingut„ dels buròcrates de la Unió Europea; un llenguatge que ja fou emprat pel senyor De Guindos sense que, per això, cessara tot d´una la cruel voracitat bancària. Pressuposar que els bancs tenen sempre bona voluntat i fins i tot ànima és, sens dubte, pixar fora de test i, segurament, aquesta pressuposició és també errònia pel que fa a molts dels nostres administradors públics.
El codi de bones pràctiques que el conseller de Cultura va presentar al Principal parlava de transparència en la gestió, de participació de la societat i dels professionals, d´excel·lència i d´universalització de la cultura, així com del compromís „o de la iniciativa, si ho preferiu„ de no fer ús de criteris d´amistat, de parentiu o de simpatia política a l´hora de seleccionar els responsables d´institucions culturals públiques. Propòsits tan lloables han sigut, al meu honest parer, deixats de banda de manera sospitosa en alguns processos de selecció ben pròxims per part d´organismes territorials de govern; des de la Generalitat fins als municipis, tot passant per les províncies. En alguns d´aquests casos, eixes institucions no tenien cap necessitat de convocar concursos públics, ja que el que oferien al candidat seleccionat era sovint un contracte d´alta direcció; és a dir, d´índole privada. Optaren, tanmateix, per filar encara més prim, per fer semblant, de portes enfora, que compaginaven la imatge de transparència, de què tant es vanten, amb el que, de fet, era la selecció i la contractació, al seu exclusiu albir, de persones triades per endavant d´acord amb criteris familiars, d´amistat o d´estreta afinitat política. No dubte de la idoneïtat d´algunes d´aquestes persones al càrrec que havien d´ocupar. Dubte, si més no (som molts els qui hi dubtem), que la tria feta haja sigut en tots el casos la més idònia, la de persones amb més i més inqüestionables mèrits i una més rica i sòlida experiència local, estatal i internacional. Dubte, sobretot, dels barroers i, sovint, tramposos mètodes emprats per seleccionadors amb una qualificació professional i uns criteris que, amb molta freqüència, eren bastant dubtosos.
Transparència? Malament va el ball si comença així, i de veres em sap molt greu, ja que tenia fonamentades „i ja quasi esvaïdes„ esperances en l´honestedat i el bon fer dels qui, per manament popular, ens governen. Espere de tot cor que els deshonestos i els malfactors per acció o per omissió, per obediència a ordres rebudes, per obstinada voluntat pròpia, per error o per manca de coneixement, entonen prompte un sincer mea culpa, redrecen les seues actituds i mamprenguen el camí de l´objectivitat, la bonhomia, la independència crítica, el bon fer i la transparència que se n´espera, que n´esperem tots. Tant de bo que siga així!
