Al mil nou-cents cinquanta i vuit vaig arribar a València per estudiar dret. A l´edifici històric del carrer La Nau es veien els efectes de la «riuà», i recorde l´imatge dels llibres secant-se al sol del claustre. L´ambient era de prou indiferència o rutina, els estudiants de la meua facultat parlaven de futbol, fins i tot, a l´ombra de l´estàtua de Lluís Vives. En ocasions alguns practicaven el futbol amb una pilota feta amb papers. Venia de Xàtiva amb il·lusió al principi, però vaig sentir un poc de decepció. Aviat, tanmateix, descobria novetats: alguns companys que tenien ganes de fer quelcom van crear la primera candidatura al marge del Sindicato Español Universitario. A la papereta hi ha havia gent que feia teatre i: qué era això del teatre a la Universitat? Aviat ens vam anar adonant que existia un teatre amb poc a veure amb allò que jo hi havia vist a Xàtiva.
Es tractava d´obres que plantejaven problemàtiques trencadores amb l´ambient que es respirava al cap i casal amb autors que no coneixia, cas d´Alfonso Sastre, al qual vaig conèixer a partir d´una lectura al Col·legi Major de l´Assumpció d´una obra impactant, Escuadras hacia la muerte. El tema era la guerra, els sentiments d´uns soldats abandonats a la seua sort. El teatre era en un nou espai de reflexió i connexió amb les idees de llibertat i canvi. Un dia davant del Principal, l´Eliseu „en aquell moment érem carn i ungla„ em va assenyalar a un jove amb aparença de dandi i em diguè «aquell és Morera», explicant-me que el jove en qüestió, més gran que nosaltres, era motor i ànima del teatre universitari.
No he pogut deixar d´evocar aquesta part de la meua vida quan he visitat a Dénia, al local de la vella Estació del Trenet, avui museu, la mostra José María Morera, home de teatre, home de Cultura, alhora una mena d´homenatge i exhibició de l´obra de Morera, de la seua trajectòria professional com a director teatral, partint dels seus inicis en la València dels anys cinquanta i passant per la resta d´activitats escèniques, donant a conèixer nous actors i dirigint obres d´importants dramaturgs contemporanis.
L´exposició, que es pot visitar fins el pròxim 28, ha estat feta gràcies als materials que el propi Morera ha donat a l´Arxiu de Dénia, i que a hores d´ara constitueix un fons de gran valor per a qualsevol que vulga estudiar no sols la figura del donant, sinó la història del teatre a Espanya. Per a la gent que estima a Morera, amb el qual vaig compartir uns anys al Consell Valencià de Cultura, per cert amb prou sintonia, aquest és un just reconeixement de la tasca que ha fet al teatre, i en especial a una forma de veure la cultura.
