No és la primera vegada que, en un edifici eclesiàstic, em criden l´atenció per haver fet una foto d´algun quadre, d´algun altaret o d´una panoràmica. Ahir, sense anar més lluny, a Venècia. Però he de confessar que compte en el meu expedient escenes glorioses en la Capella Sixtina i en catedrals de prestigi. Algú „potser„ em veurà com un descregut o, simplement, com un provocador. Però, no és cert. I això, en primer lloc, perquè tinc una tendència natural a no veure el cartell on diu que està prohibit fer fotos en esglésies, castells o museus. I, en segon lloc, perquè crec fermament que, pels motius que passe a exposar ara mateix, no hauria d´estar prohibida la possiblitat de fer fotos dins aquests llocs, sempre que no es facen amb flash ni es perjudique en res les obres fotografiades. De fet, cada vegada que em trobe que he de pagar per entrar a un edifici eclesiàstic, a un castell o un palau senyorial o a un museu, em trobe fent-me el mateix raonament: els meus avantpassats „com els de quasi el 99´9 % dels qui visitem aquests llocs„ han estat pagant durant segles a l´Església i als senyors, a través dels tributs i els impostos que han permés a aquells construir-se bons edificis i atresorar obres d´art i possessions. Per altra banda „fins on jo sé„, els estats «laics» en què habitem continuen pagant a les institucions eclesiàstiques ajudes i subvencions per restaurar i conservar el patrimoni que tenen i pel qual no contribueixen „com la resta dels habitants, per cert„ amb impostos sobre la propietat. Una propietat que, per altra banda, si ho estudiem en puritat, no crec ni que els corresponga. De manera que la pregunta que em ve al cap, quan algú em crida «no photo!» és sempre la mateixa: ¿quina part de la cosa que vaig a fotografiar em correspondria, per herència justa, si es tingués en compte el que han pagat els meus ancestres? ¿No estic jo cedint la «meua» propietat a uns senyors concrets? ¿I no em poden deixar que li faça una fotografia inofensiva? Veure una caseta amb un cobrador de tíquets dins un temple, fa una evident sensació de «negoci» i, amb sinceritat, no sé què en pensaria Crist, si recordava aquell famós episodi dels mercaders a qui va expulsar de la casa de son Pare. Molt possiblement es sorprendria. I entenc i valore i admire la labor humanitària i social que fa una part de l´Església; i respecte i valore les creences de cadascú. Però, algunes coses, no em caben en el cap. Per no parlar dels edificis senyorials, que haurien de ser públics tots, en concepte de devolució a qui realmenten se´ls van suar. Jo, seguiré fent fotos.
