Com sabem, «mig/mitja» és ´la mitat d´un tot´, «M´he gastat mig jornal comprant loteria», «Mitja ciutat quedà a fosques»; «Compra mig meló»; és també ´una part igual, o aproximadament igual, a la mitat´, «El got està mig buit». Però l'´hàbitat o conjunt de circumstàcies culturals, econòmiques, socials o condicions ambientals en què ens desenvolupem o vivim´ és, normativament, «medi» i no «mig». De manera que, tenint en compte la norma, en valencià direm i escriurem «medi ambient», «medi natural», «medi físic», «medi cultural», etc. En algun text i en converses hem pogut llegir i sentir parlar del «mig ambient», però no, això seria ´la mitat de l´ambient´, concepte no divisible per dos. I «mitjana» i no «mitja», quan ens referim a ´quantitat obtinguda sumant diverses quantitats i dividint el total pel seu nombre´, «La mitjana de les notes li permet estudiar medicina», «Mitjana de punts», «La mitjana dels salaris ha baixat molt en els últims anys», «La temperatura mitjana». També pot voler dir, com el seu masculí, «mitjà», ´que està igualment lluny dels dos extrems en situació, magnitud, qualitat o grau, o entre dos altres parts o coses determinades dins d'una successió´, «Talla mitjana», «És d´una qualitat mitjana», «Hem de buscar un terme mitjà», «Dels tres germans, és el mitjà». També pot significar ´les característiques més generals d'un grup´, «El ciutadà mitjà». Els termes «mig/mitja» quan no es referixen a la mitat d´un tot, d´alguna cosa, semblen un calc innecessari del castellà «medio/media». Clar que una «mitja», com diuen a gran part de Catalunya i altres indrets, també és una calça, però per ací les dones amb calces ja van bé, i mitjà, en eixe sentit, no deixa de paréixer un préstec prescindible, almenys per a valencians (i especialment per a valencianes). I d´eixa família tenim la «mitgera», ´paret comúna a dos edificis contigus´, i el seu masculí «marge mitger». I qui conrea terres i es partix els fruits a mitges amb el propietari és un «mitger».
La família de «mig/mitja/mitjà» i derivacions dóna per a molt, com en ´mitjans de transport, de comunicació, de vida´, etc. I l´esmentada locució «a mitges», que pot significar ´dos, a parts iguals guanys i pèrdues´ o ´parcialment, incompletament´. I acabe amb un acudit sobre l´última accepció. Una senyora diu a una altra que li molesta molt que li conten un xiste i que la deixen a mitges. L´altra li contesta que encara li sap més greu que la deixen a mitges i que damunt li conten un xiste.
