A Paterna s´ha generat una controvèrsia sobre els retrats d´autoritats franquistes, no és la primera vegada que la polèmica surt, unes setmanes abans ja s´havia plantejat el tema a Canals, també enguany a Vilafamés tinguérem gresca motivada pels retrats de Franco i José Antonio en un casal festiu. Aquesta vegada, però, el govern valencià ha fet pública la seua opinió per boca de la vicepresidenta, i és que a hores d´ara l´aplicació de la memòria històrica continua sense ser assumida o ignorada. Aquesta matèria fa temps em preocupa i aleshores voldria fer algunes consideracions.
Quaranta anys han passat des de la mort del dictador, i encara, però, cal invocar la llei de 2007, al meu entendre insuficient, per normalitzar símbols o rescatar la memòria de les víctimes de la repressió, dels silencis i l´oblit. Es tracta de fer justícia amb la història i les persones , puix afecta a un conjunt de fets i situacions que es superarien en la mesura que eixiren a la llum. Una part afecta a situacions dramàtiques, tal és el cas de les foses i assassinats esdevinguts durant la guerra civil o amb posterioritat. Altres, apuntarien a recuperar noms i trajectòries de persones que sofriren repressió física o ideològica, aquest seria el cas de l´exili exterior i l´interior, tanmateix, cal considerar a les víctimes o actes no relacionada amb la guerra civil.
Una vesant que m´interessa remarcar és aquella que afecta a les persones que van sobreviure a la guerra i patiren exili o repressió, hi ha exemples de parcial reconeixement, així estarien els casos de Guillermina Medrano a València, i del grans científic Jose Gómez Royo a Castelló. Mancarien altres casos, per exemple dels poetes exiliats Pla i Beltran d´Alcoi, el castellonenc Perona, i Juan Chabas de Dènia. Altre capítol estaria el gran llistat de la gent que va sofrir l´exili interior, en moltes ocasions després de perdre la seua posició professional, citaria noms: els professors José Bueno, Olímpia Arocena, i Luís Ortubey o, també, l´advocat Garcia Esteve, tots al cap i casal.
Tenim una gran tasca, un compromís que exigiria una visió de conjunt i suport institucional. La memòria històrica presenta un gran llistat de noms de la cultura, les arts, les ciències, la justícia, el sindicalisme, i de molts altres camps. La repressió es manifestà de diverses formes, algunes van acompanyades d´un gran contingut emocional, com és el desig de donar sepultura digna, altres situacions significaren quedar proscrits a la vida pública per motius d´idees i apuntarien a rehabilitar.
Aquesta darrera part, més en positiu, no seria una qüestió sols de llevar retrats -tot i que cal despenjar-ne alguns- sinó tot el contrari : posar-ne d´altres. El gest de la distinció a Miquel Grau sembla encetar el camí.
