No m´agradava el futbol, de xiquet. En l´adolescència, els únics partits visibles eren al pati del col·legi, i allò era pegar patades a una pilota fins a caure rendit. De jove, un dia en un bar, estava sol a la barra, mentre una multitud mirava la tele. Era un mundial. Jugaven Alemanya i Holanda. Jo estava al taulell fent-me un café. Em vaig girar cap al televisor. Em vaig adonar de colp que el futbol era una partida de billar i alhora un ball. Vull dir: dos equips, uniformats de manera diferent, es passaven o furtaven la pilota en una mena de dansa gimnàstica. L´èxit sublim d´aquell joc era clavar la pilota en una porteria que defensava un últim jugador. Si la pilota tocava la xarxa, la gent cridava fort: Gol!, Gol!, i uns s´abraçaven i es tornaven feliços. i uns altres callaven cabrejats. És a dir, uns guanyen i els altres perden. En aquell partit televisat vaig descobrir el futbol. I l´artista del descobriment era Johan Cruyff, encara que aquell partit el va perdre Holanda, crec.
Poc després el Barcelona va fitxar aquell jugador desgarbat, descarat i divertit. Jo vivia a Meliana, m´acabava de casar i al pis no teníem televisor. Ens reuníem una colla per anar a veure el Barça de Cruyff . Va ser l´any de la famosa golejada al Madrid. El franquisme agonitzava. El Madrid representava el règim. El Barça de Cruyff era una alegre alenada europea, una demostració que els perdedors podien guanyar la lliga jugant amb alegria i «desparpajo» al futbol. Probablement, molts lectors actuals no entendran què vull dir. Però allò, aleshores, era una lliçó d´optimisme, de confiança, de moral, de voler i de poder. No durà massa, ai!
Al cap d´uns anys, a Cruyff el feren entrenador del Barça. I novament l´alegria es va tornar un clam. No oblidaré mai quan el Madrid comprà Luís Milla al Barça i Cruyff contestà: «No passa res, en tinc un de millor». El millor era un xiconet estilitzat, nervioset com ell, de nom Pep Guardiola. El Barça anà a més i a millor. M´encantaven les eixides de Cruyff quan intentaven enredrar-lo, com m´havia encantat quan pegava bots si li posaven botes i cames volent aturar-li el joc.
L´altre dia Cruyff es va morir. Tenia els meus anys. Vull dir, nascut el 1947. Vaig pensar que els elegits dels divins també moren. Que tots ens morim, finalment. I que d´aci ben poc hi haurà un Barça-Madrid.
