Després de Flors a casa (2007), Maria Josep Escrivà s´atreveix amb una altra temàtica recurrent en poesia: la marítima; és per això, com ella ha assenyalat, que es proposa evitar els tòpics, tant en aquesta com en l´amorosa, en la qual s´endinsa de ple amb poemes sorprenents que homenatgen diverses parts del cos, amb humor -«Dit gorrí»-, enginy -«Alfabet de l´olfacte»- o amb mesurada delectació -al melic, l´esquena, «proa assolellada de vaixell», els ventres, el peçó (de l´orella) o el bescoll. Fent seu un títol de Manolo García, i a partir d´una versió pròpia, inaugura el seu llibre així: «La meua pàtria / és el lloc on pastura l´esperit». Hi és el buit, el propi origen, l´existència que creix com una lenta estalactita -dessagnant-se contra l´abisme però perpetuant-s´hi en precipitar la gota inesgotable-, i el cos objecte de l´amor i l´erotisme assenyalats. El resultat és una «serena barca», una vida, que arriba a «platges tranquil·les», a una terra benigna, superats els entrebancs. I tot això després d´un llarg recorregut per l´ampla mar i les muntanyes, els bancals, el bosc, les lletres, els mots, els poemes, les persones que ja no hi són, les arrels, els jardins, les flors...; amb poemes tan difícils d´aconseguir com «El pou: l´origen», tan tremendament colpidors com «Norai», o de sensible i original combinació entre la natura i els humans, com «A la serra de Cuta». Sense oblidar-hi la presència d´un llenguatge riquíssim, i una forma acuradíssima que sempre han caracteritzat la seua poesia.
