La voluntat de narrar en un sol llibre la història de tot el món -tal com el coneixem-, no és una ambició recent. El 1427, algú, desde València, ja ho intentava. No era el primer, ni seria l´últim. Però, en qualsevol cas, la seua obra va quedar inèdita i es conserva, encara, manuscrita, a la Biblioteca Nacional de Madrid. La Crònica universal de 1427, com es coneix aquest volum, conté fragments de diferents autors coneguts i algunes narracions de caràcter llegendari. Narra, també els orígens de Catalunya i d´Aragó, i la conquesta de València. El relat acaba amb notes dels temps d´Alfons el Magnànim.
Allà trobem la creació del món i les civilitzacions antigues, amb moltes parts on no és gens original; però, això ens permet fer-nos una idea molt clara de quins eren els esdeveniments que es consideraven «importants». I encara més: ens permet veure, també, quines coses del seu temps pensava que eren dignes de passar a formar part de la història «universal». Així, en arribar als temps d´Alfons el Magnànim, comença a augmentar la quantitat de notícies locals i, malgrat que arriba a constituir un «dietari», moltes d´aquelles notícies formen part d´aquest gènere incipient. Com quan ens conta que «en l´any MCCCCXXVII lo riu de València, Guadaluviar, vench molt gran e molt fort, que derroquà lo pont del Temple e de la Mar e somogué dues arcades del pont de la Trinitat e entrà en la Trinitat e en lo Real, en statura de V palms. E derrocà moltes cases e hedeficis en lo camí dels Serrans, e féu molt dan en los camps. Axí mateix féu gran mal en Aragó e per tota la ribera del riu avall, tro en València». Això, al mateix nivell que el naixement de Crist, per exemple.
El recorregut per aquest paper del segle XV ens deixa veure com aquest tipus de compilacions o històries universals s´iniciaven amb la creació del món (o qualsevol altre moment que l´autor o el copista consideraven destacat), repassaven la història bíblica, cristianitzaven els historiadors clàssics grecs i romans i continuaven amb els textos de les cròniques generals més conegudes, fins arribar a la història nacional, en la qual es permetien tot tipus d´afegits -com ara llegendes, anècdotes, etc.-, per acabar amb esdeveniments particulars i localistes que les havien afectat personalment. Com si, al remat, la història seua personal -de la qual no eren encara conscients- es filtràs una miqueta.
