Francesc Martínez Miret „el pare Miret„ va nàixer a Beniopa el 1901 i fou assassinat pels intolerants, a Tavernes de la Valldigna, el 1936. Aquest capellà valencià enamorat de Catalunya „es va formar com a sacerdot al seminari de Vic„, va ser qualificat com l'últim poeta romàntic per estudiosos com Josep Piera, Antoni López Quiles, Enric Ferrer Solivares i Eduard J. Verger en un volum del 2001, on, per exemple, mentre el poeta Piera afirma que «la poesia de Miret és bellament vàlida, ja que amb el temps ha vençut el temps i encara avui emociona; i emociona com ho fan els millors romàntics europeus: de cor i d'ànima», l'estudiós Gabriel García Frasquet assenyala que és «el millor autor» que en la nostra llengua ha escrit a la Safor «des dels grans clàssics del segle XV». A això hauríem d'afegir el desconeixement envers aquell capellà de l'orde dels camils que va practicar una poesia plena de sentiment i potser una mica antiquada per a seu temps, però elegant i sincera.
I si ara el porte al paper és perquè casualment he recordat que, entre les seues poesies, compta amb una que podríem definir com «de rabiosa actualitat», tot i que el frare camil, conservador i enamorat del catalanisme cultural, res té a veure. De fet, en aquell poema, el tendre religiós ens narra, en una primera part, com en «el seu llibre de resos, / com senyal posí la imatge / de l'adorada Patrona / de les Terres Valencianes». I, tot seguit, ens la descriu bellament: la seua cara és un «lliri de tendror» i la seua mirada es clava en «sos fills desemparats». El poeta se sent afortunat de portar aquella imatge al seu «desterro». En una segona part, «en els cims de Montserrat», després d'haver visitat el «camaril» i d'haver fet un bes cast a «la bruna Reina gentil / d'aquestes terres germanes», pren una altra estampeta «i l'he posada també / en el llibret de pregràries». El clímax del poema acaba quan, un temps després, el pare Miret «obrint ahir el llibret, / per mirar-les i besar-les, / les viu -oh dolça sorpresa!- / les dos Reines encarades, / les viu -oh quina delícia!- / encarades i besant-se». Datada el 20 de març de 1934, aquella visió artística de les dues imatges venerables "encarades i besant-se", no degué suscitar cap malestar a ningú. Quasi cent anys després, sembla que sí, incomprensiblement. Unió de cultures, unió de sentiments, unió de persones „del sexe que siguen„... cap d'aquestes coses hauria d'escandalitzar a ningú.
