No l´ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S´adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d´una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel.
Se li acudeixen tots els llocs comuns que ha anat aprenent al llarg de la vida per suavitzar situacions d´alt risc com aquesta, però ara, ara que ho necessita com mai, no gosa actuar. I si amb la seua actitud benintencionada, però probablement inoportuna, l´alarma encara més? Quina classe de paraules, es pregunta, poden arribar allà dins on el terror excava les entranyes?
Mentre camina cap a la silueta fràgil, somrient obertament perquè ara aquella també l´ha vista, pensa en allò que realment li agradaria confessar-li. De vegades, la vida és una merda, li xiuxiuejaria abraçant-la ben fort, allí enmig de tot i de tots, i estic tan dolguda amb el destí que t´ha tallat l´alé que m´has de permetre que plore amb tu, perquè les llàgrimes compartides són barques etèries que esquiven el paisatge accidentat de la vida i dels penya-segats profunds. M´agradaria que em permeteres acompanyar-te tan lluny com vulgues, amb les meues mans que esdevindran les teues crosses, i amb el so de la meua veu que farà volar el teu cos inert.
Sí, això és exactament el que li diria si no fóra per aquest nuc a la gola, pel pudor que la fa emmudir, per la por a sentir-se fora de lloc, pel convenciment que el seu entorn ja es farà càrrec de consolar-la, i perquè en el fons qui és ella per...?
I quan paren, l´una davant de l´altra, li pregunta que com va tot. Regular, contesta l´amiga. A veure quan quedem per parlar. Sí, bé. Et trucaré, bonica. És clar que sí. Adéu. Adéu.
L´amiga reprén el seu camí descendent amb els ulls banyats de solitud. Ella recupera el pas amb un forat immens entre el seu jo més íntim i el món que li ha modelat la misèria que va repartint. I es queda maleint-se per no haver sabut, per no haver gosat, i no entén per què es reserva sempre, davall de tones de vergonyes, de respectes enganyosos i d´egoismes dispars, allò que ara li bull per dins amb tots els focs del penediment.
Era tan fàcil dir-li que l´estimava.
