Quina setmaneta! Ressaca electoral, sentiments polaritzats, partits perduts, perdedors seleccionats, la guerra de l´entreteniment i la por esclatant. És curiós com algunes coses ens passen per damunt mentres altres passen de llarg, sense pena ni glòria, sense calar. Siga qüestió de prioritats o de personalitats, pareixem ones que seguixen un corrent sense saber. Tempestuoses a vegades, massa manses en altres; anem surant o afonant-nos segons com pille la marejada, procurant arribar a bon port encara no sabent de quin riu venim o si desembocarem a la mar. Entre tantes gotes formant la massa líquida, abocant les seues opinions i juís de valor amb més o menys criteri i educació, un es pot sentir banyat de confusió i, fins i tot, ofegat. Eixa sensació l´he tingut estos dies quan entrava a l´aparentment aleatori fòrum virtual anomenat Facebook, un macro-univers de micro-universos l´ordre del qual està dins del seu propi caos. Ens experimentem en ell, ens experimenten... i som experiment. Però és el que n´hi ha, Mark Zuckerberg te tira la xarxa i tu ja veus què fas si et deixes pescar. Un vegada picat l´ham, tu sabràs si et creus productor o producte o si t´allibera conéixer part del que perceben altres peixos que, botant més o menys alt, xoquen amb altres roques. Si així i tot vols naufragar, recorda que «fugir significa anar a buscar-te», com diu en un dels seus relats poètics Elvira Sastre „qui s´autodefineix com resistent de l´impossible i somiadora de l´ingenu„.
Com ella, hi ha molts que estan creant realitats amb més poesia i menys hipocresia, tot i que sovint naden contracorrent. L´individualisme consumista no tolera bé una sensitivitat que es desdiu de l´ideal de satisfacció artificial exprés. Si més no, els somnis personificats més sensibles ni són dèbils ni estan als núvols, sols viuen amb altra filosofia, eixa que la LOMCE ha fet desaparèixer del Batxillerat perquè no deu ser tan important preguntar-nos pel sentit de la vida. Amb pensament crític no acceptem vaixell com animal aquàtic, i aleshores el joc no té gràcia.
Esperant que la filosofia no s´enrefile al fem „com el paper esgarrat del sucret on trobem frases d´històrics pensadors que enriquixen el café„, em faig ressò de reflexions minoritàries que també m´he trobat a la xarxa social estos dies. És de rebut, perquè no tot són pilotes, desgràcies, baralles o lladres. Quan el vaixell més gran s´afona, venen al rescat les barquetes. No són millors ni pitjors, senzillament són. Sempre han estat i formen part del mateix. Com tots, encara que en vegem alienats.
