Sóc dels qui mantenen l´antic prejudici que anar a París cada any o cada dos és un exercici espiritual saludable, si no del tot imprescindible. O més ben dit, no ho mantinc ja com a teoria (sobretot perquè seria de molt difícil demostració, tal com va últimament l´esperit parisenc), però durant molt de temps he procurat mantindre-ho en la pràctica. Deu ser un hàbit adquirit en altres dècades, quan passar uns dies a París era l´única manera de satisfer certes necessitats de l´ànima i d´alguns sentits corporals especialment nobles. I en qualsevol cas, com que França és un país ric, i com que ha gaudit de monarquies i repúbliques poderoses, París no te l´acabes mai, ni en tota una vida de visites assídues. A més, s´ho fan de tal manera, allà (invertint capital en dosis massives), que el visitant regular tampoc no ha d´esforçar-se massa per trobar coses noves i dignes d´esment. Com l´ascensor i el terrat de l´Arca de la Pau, monument conegut generalment com l´Arc de la Defensa, o els quadres del meu estimat Jean-François Millet, immens pintor, al nou museu d´Orsay. O com el burro de Notre-Dame.
Véns d´estar una estona mirant passar la gent des d´un café del Boulevard Saint-Michel, travesses el pont, et submergeixes en la massa de turistes que cada dia de l´any -inclòs aquest últim d´agost- desembarquen pel quarter general dels jutges i de la policia de la ciutat davant de la catedral, espera el burro, rodejat d´italians i de japonesos. Ja fa alguns anys que la massa turística de París, i d´alguns altres llocs d´Europa, quan es concentra en places o museus, es pot dividir en dos grans grups o espècies: els qui pareixen japonesos, i efectivament ho són, i els qui no pareixen japonesos, i gairebé sempre són italians. La resta de procedències està composta només de minories. Per tant, el burro de Notre-Dame no es veu tot d´una, entre tanta gent. El que es veu, dominant tota la replaça, on és l´única eminència i l´únic color viu, és el carretó del burro, que és una paradeta mòbil de postals i de records del lloc. El carretó paradeta és mòbil perquè se suposa que l´arrossega l´animal, i perquè té rodes, però en realitat no es mou. Fa la guàrdia davant d´una de les més glorioses façanes gòtiques que mai podran contemplar els ulls humans. Ell sol, el burro amb el carretó vermell, única presència animal, comercial i poc solemne enmig del gran parvis de la seu de París, entre el riu i l´antic hospital, l´hostal de Déu. I ara que hi pense, la presència del burro no és cap novetat: ja hi era altres vegades, encara que no en les meues últimes visites, segurament perquè plovia o feia massa fred. Però si hi era abans, mai no m´havia sobtat com aquesta vegada. És a dir, mai no m´havia preguntat per què l´alcalde Chirac ha deixat allà el carro i el burro -un animal gran, negre, pelut i ben alimentat-, després de tants plans de neteja i reforma urbana, i per què el president Mitterrand considera compatible la presència asinal amb la modernitat, la tecnologia i l´honor del reu regnat.
No sé què en deuen pensar vostés, però a mi em suscita una gran perplexitat. No és fàcil associar Notre-Dame de París, en aquest any de 1992, amb un burro pelut. Si fóra fàcil d´associar i d´entendre, hauria de ser més fàcil encara imaginar no un ase, sinó dos, a la porta de la catedral de Barcelona, i tres a la porta de la seu de València, amb el carret corresponent de postals i records. Ací quedaria molt típic, molt hispanoafricà i molt meridional, i tanmateix no és fàcilment imaginable. I si a més d´imaginable fóra real, els turistes riurien molt i pensarien de nosaltres qui sap quines coses. Allà, però, sembla que no es preocupen del que puguen pensar els turistes: deu ser que estan tan segurs d´ells mateixos que no tenen cap por que el burro els associe amb els gitanos andalusos, amb els moros, o amb cap memòria de tipismes pobres. Potser ells, a París, es poden permetre incoherències visuals que ací encara ens farien molta por. Estan per damunt i més enllà del burro, i per això se´n poden permetre un, tan descarat i tan escandalós. Perquè la bèstia, l´amo, i el negoci conjunt, sembla que són perfectament legals, i fins i tot que tenen l´exclusiva de la modesta explotació. Almenys no hi ha competència a la vista, ni altra paradeta per a turistes que no siga el carretó roig. Un monopoli oficial, doncs, un misteri de París.
I a més, el burro brama. No sé si per voluntat o per monedes, però sovint i amb una potència notable. T´estàs allà davant mirant els apòstols o el fris dels quaranta reis de França, la bèstia acompanya sonorament la contemplació. I entres a dins, intentes desmarcar-te dels japonesos, seus en una cadira, medites amb tot el respecte sobre el prodigi d´aquesta arquitectura, i de fora arriba regularment un ihò-ihòòò antic i profund. Si hom oblida per un moment el carretó, les postals i els turistes, és un bram que fins i tot fa bona companyia. Ajuda a tancar els ulls i evocar els qui van picar aquestes pedres el segle xiii, els anònims, pobres, rústics i multitudinaris constructors de tan perfecta meravella.
Setembre de 1992
