Resulta insultant veure el que els líders del PP valencià fan per representar el paper de polítics seriosos, quan especialment ací, al país perplex dels valencians, la cosa ha esclafit amb un tro de traca final i pudor de fum. Perquè la imatge de Rita Barberà mostrant mitja galta entre cortines o «visillos» darrere d´una finestra, té el punt patètic d´una història acabada.
Després de tants anys fent de reina de la festa, la callada discreció actual de la senadora queda teatralment exagerada, en patètic, com l´exuberant presència anterior quedava luxosa, quan no luxuriosa: Rita dalt d´un Ferrari, Rita rient o tirant petards, Rita botant contenta al balcó municipal... No parlem de donya Rita Barberà com a persona, sinó com a símbol polític, com a imatge de la visió nefasta que s´ha oferit de la lleial ciutat de València i del país dels valencians mentre ella com a «capa» i els seus acolits, hi han exercit el poder absolut. La icona de Rita Barberà s'ha convertit en un monumental ninot de falla, com aquell que cantava un cantaor de coples, Antonio Amaya: «Te quemaste, te quemaste, como un muñeco de falla...».
¿És Rita Barberà la poderosa icona decadent del que ha passat a València durant els anys del desgavell i desgovern peper? Probablement siga la més colorista i vistosa com a imatge gràfica, i com a estampa política. Perquè a recer del seu voluminós poder, els altres personatges pepers, realment i simbòlicament percebuts com a corruptes i corruptors (Camps, Cotino, Rus...) semblen els angelets desamparats que revolen en un núvol al voltant de la Verge dels valencians, col·loquialment coneguda com la Geperudeta o Marededéu dels Desamparats. I que el seu senyor Cañizares, que no «mon senyor», em disculpe la irreverència innocent. Clar que a ell ja li ha caigut damunt una bona creu havent d'aconhortar i tutelar el seu company bisbal de Mallorca per mandat del papa Francesc. Quin espectacle, Déu meu!
Qui fa pena o riure, no ho tinc encara clar, és l'actual lideressa pepista, la senyora Bonig, buscant enemics o dimonis externs. Perquè els seus pares i mares polítics li han deixat una herència perversa, com a tots els valencians i les valencianes, desgraciadament. Però ella, en tant que hereva política, li'n «romandrà la part pitjor». I ara, lectors dominicals, a esperar els resultats electorals gallecs i bascos, com a mediterranis perifèrics de «la pell de brau», que deia el gran poeta català Salvador Espriu.
