De com el rei Jaume anà contra el rei moro de València, que li havia trencat la treva i havia atacat la frontera
I així es va fer, perquè els semblava voluntat de Déu. No van tardar a posar-se en punt i en ordre de partida. Els barons de Catalunya i d´Aragó, deixant a part antics rancors perquè hi tenien molt a guanyar, venien davant el rei i li demanaven terres, castells i cases que pensaven prendre als moros. Ell els en donava tant com volien, i ells li ho feien posar per escrit.
El dia acordat, tothom va ser al lloc: els barons, els cavallers, els almogàvers i els homes de les ciutats. Posaren la senyera dels quatre pals davant i, en bon ordre, amb les llances altes, van entrar en terra de moros.
Quan Zayyan, el rei de València, va saber que el rei d´Aragó venia contra ell amb tot el seu poder d´armes, va trobar bon exemple en Mallorca i no s´ho va prendre a joc. No va voler eixir-li a camí amb tots els seus guerrers, es va tancar en la ciutat de València, que estava tota encerclada de torres molt altes i muralles fortíssimes, on pensava que no havia de témer ningú del món.
El rei Jaume havia enviat davant seu corredors, que li tornaren a dir com es preparava el rei Zayyan:
-S´ha recollit amb tots els seus homes d´armes dins les muralles i són molta gent. Només en els castells de roca ha deixat capitans amb homes que els guarden.
Ell va voler saber cada cosa, i quan els va demanar pel castell del Puig, que trobarien en el seu camí molt prop de València, li digueren que Zayyan havia fet retirar-se els homes que el guardaven a la ciutat, i que abans l´havien derrocat. Cap allí va voler anar el rei Jaume. Arribaren al Puig i van refer el castell que els moros havien abandonat. Només en dos mesos van fer una obra molt bona i forta. Allí estaven segurs, i guaitaven València des de les muralles.
Quan Zayyan va saber que els tenia tan prop, es va penedir d´haver-los deixat el Puig, un lloc tan bo de defensar que li havien guanyat amb tan poc esforç, i li va doblar la ràbia i el dolor. I més quan els cavallers catalans i aragonesos eixien tots els dies de cavalcada a córrer tota l´horta, i s´enduien bestiar de porcs, vaques i ovelles cap al Puig, o feien mal als camps, que no deixaven als moros collir res. Aleshores el rei Jaume deia als barons:
-El rei Zayyan vol ser molt llest, i es pensa que tancant-se amb tanta gent dins València no el podré véncer. Fa com un conill poc corredor que vol salvar-se dins el cau, i aleshores ve el caçador amb foc a fer-li fum, i ha d´eixir forçat. Així, jo us dic que ell no podrà molt temps donar a menjar a tanta gent, i el faré eixir de la ciutat.
I va ser així, punt per punt com deia el rei Jaume. El rei moro, veient que treia mal profit tancant-se en la seua ciutat, preocupat de veure minvar els queviures i furiós d´aquella burla que els cristians li feien cada dia corrent lliurement pels camps, una nit va manar eixir en silenci tota la seua gent armada. L´endemà, quan clarejava, els moros van ser davant el Puig. Des del castell, els van veure arribar per la plana. Formiguejaven damunt la terra, espessos com un eixam. Aleshores, el rei Jaume va fer eixir els seus homes molt ordenadament del castell, i els va manar que esperassen desplegats a mitjan costera els moros, si s´atrevirien a pujar. I aquells no van tardar gens a moure´s i a anar muntanya amunt, perquè havien vingut a fer batalla en tot cas. Pujaren amb tanta força que, als primers encontres, empenyeren els cristians cap al castell un bon tros, però no els feien gran mal, perquè es defensaven molt bé amb els escuts, i la pujada era tan forta que no se´ls podien acostar tan lleugerament ni tan prop com haurien volgut. Quan els homes del rei Jaume van pensar que ja havien reculat massa, i veien que els moros panteixaven amb la llengua fora, com uns desalenats, pel gran esforç que feien pujant i volent-los ferir, aleshores ells van prendre empenta, i van començar a tornar els colps. Els moros van trobar poc gustós aquell sabor de les espases i les llances que els ferien des de dalt, i van començar a baixar, els uns corrents, els altres a culades i molts a redolons, amb més pressa que no havien pujat. El rei Jaume no va deixar els seus acaçar-los fins al pla, sinó que molt sàviament els va aturar i els va fer tornar amunt, a esperar-los dalt, perquè aquells eren molts i els seus massa pocs.
Els moros hi van tornar, i una altra vegada començaren a cridar i a donar-se valor entre ells. Pujaven més a poc a poc, i s´aturaven per prendre alé moltes voltes. I van pujar fins que van ser molt a la vora dels cristians. Es guaitaven de prop per damunt els escuts, com aquells que es tenien molta por els uns als altres, i brandaven les armes lluents. Els cristians, que eren menys, començaven a fer-se arrere, i perdien coratge davant els moros, que s´atrevien a recomençar els colps. Aleshores, van sentir una veu molt potent:
-Se´n van! Se´n van! Estan vençuts! Vergonya!
I es pensaven que era un crit que venia de dalt. Aleshores, el rei Jaume, amb el seu cavall, va fer un salt avant sobre els moros, i al seu costat van veure, amb la llança que extermina, el cavaller blanc que el seguia. I els va tornar el braó que havien perdut, atacant molt poderosament, cridant:
-Sant Jordi! Sant Jordi!
Moros i cristians es ferien barrejats enmig de l´espant, el rei Jaume i el seu company, a punta de llança, enlairaven els moros i els feien caure com ninots damunt dels altres, que pensaren de fugir. I va ser la seua perdició. Volent salvar-se, molts es giraven d´esquena i s´esmunyien entremig dels seus companys. La por dels primers s´escampà com el foc damunt l´herba seca. Se la passaven els uns als altres amb els ulls bestials, a empentes, arrapant-se. Catalans i aragonesos, veient que els presentaven l´esquena, es llançaven contra ells. Només havien d´alçar el braç i descarregar sobre el més proper. Els van acaçar fins a València, sense pietat, ferint-los mentre tingueren força als braços. Després, quan se´n tornaven al castell, ells mateixos s´esbalaïren de veure l´estesa dels cossos, i encara més quan s´adonaren que molts no tenien cap ferida, que havien mort de por, o per una força no visible. Buscaven entre ells el cavaller blanc, i no el trobaven enlloc, perquè van creure que una altra vegada el cavaller sant Jordi havia lluitat per ells.
