Mut! I no callar? No, callaràs, no!» Ma uela estralejava així, manant-me creure, quan no parava en torreta. I això que vaig ser una nana prou tranquil·leta, però ja se sap que els xiquets fan parlar en ocasions. Són menuts i tenen dret a ser respectats en les seues xicotetes grans experiències, aprenent també els límits en cada pas „i cada caiguda„guiats pels adults. L´evolució individual es barreja amb la col·lectiva i hui dia estem tornant-nos massa hiperactius. No parle del trastorn per dèficit d´atenció que segons diuen és inventat „caldria investigar tots els factors genètics i bio-psicosocials per aclarir-ho„sinó de l´excés exagerat d´activitats i de continguts al que ens estem aveant.
Soroll, rebombori i borumballa per totes bandes, reflectits en shares i likes, distribuïts a les xarxes i aplicacions que fem servir a tota hora. La dinàmica és: xarra i molt, del que siga. Escoltar és secundari sinó és en benefici propi o per a plenar eixe buit que mostra la pantalla. Posa a muntó de fotos, igual té de què. Tin molts seguidors, o no seràs ningú. El que faces, si no ho publiques, no s´ha fet. Guapo! Sí que estem bé! L´homo és més tecnologicus, no tant sapiens, i està bé ser funcionals i estar distrets però si sabem com i quan estar centrats. Per això cal el silenci, el sentir sense sentir, perquè en ell ens coneguem.
«La gent oblidarà el que digueres, oblidarà el que feres, però mai oblidarà com el feres sentir». El dit per Maya Angelou, és més significatiu tenint amb compte que l´escriptora, cantant, actriu, professora de literatura i activista pels drets civils estatunidenca sofrí un mutisme patològic per un succés traumàtic de la seua infància, relatat al seu llibre Sé perquè canta el pardal engabiat. Una afàsia forçada que es traduí en vocació per les lletres a les que donà la seua ressorgida veu quan cresqué. Millor, lògicament, és que l´omissió siga per pròpia voluntat i no per un element extern que ens lleva llibertat, però el cas és que en el silenci descobrim qui som.
Tanque els ulls per reviure la calma que fiu meua en dies lliures d´altres ponts: la dels Pirineus Aragonesos, a Osca... o la de La Serratella, a la Plana Alta de Castelló. Si podem moure de categoria, però sinó bona és la terrassa de casa! Amb pràctica i humilitat potser coincidisca que el que és bo per a un, siga positiu per a l´entorn. Mentres, com dirien Depeche Mode, disfruta el silenci... de tant en tant; que el motoret tornarà, no patisques.
