Estan ací, en els carrers de les ciutats, posant el punt negre al bullici de la vida de cada dia. Estan ací, per terra, sempre per terra, afegint punxades de foscor al paisatge urbà. I són diversos, diferents i alhora iguals en la desgràcia. Perquè hi ha els de sempre, els de casa, diríem. Bàsicament hòmens però també alguna dona, que deambulen amb el farcell amb les quatre coses que tenen embolicades. N´hi ha de totes les edats i alguns demanen almoina i altres no. I s´arreceren a un portal, protegits amb cartrons o sense, per dormir. O sobre un banc que els aïllarà de la humitat del terra. Gairebé sempre es deixen caure al mateix lloc. Ja dic, són els de casa.
I després estan els forans, crec que de països de l´est, que apareixen per temporades. Hi ha els baldats, jóvens malgirbats, amb les cames tortes o mig paralitzades que amb el moviment de pujar i baixar el cos s´aproximen als vianants o als cotxes aturats als semàfors, amb un potet a la ma. Sembla que tots pateixen el mateix mal. I hi ha els dels gossos que són generalment gent jove, xics i xiques que seuen a terra amb l´animal al costat i cartellets que diuen que està malalt i necessita medecines. Constitueixen un grup variat perquè n´hi ha que són de casa i n´hi ha de forasters. Jo intuisc que alguns van per lliure però d´altres estan lligats a alguna organització, igual com ho estan els baldats, que algú els porta i els torna i els trasllada de ciutat. Però el grau d´indignitat a l´hora de representar la misèria i la humiliació no té límits. Als que es posen agenollats al mig d´un carrer piatonal o d´una vorera, darrerament s´han afegit uns xicons jóvens que, a més d´agenollats tenen el front tocant terra, amb els braços al davant i la ma subjectant el cartellet de petició. I pujant uns graus l´esperpent, un dia vaig vore un d´aquests, tombat del tot que mig cridava i plorava sense soltar mai el cartell de cartró que provava la seua indigència.
Imatges semblants venen produint-se des de fa anys. El problema és antic i sempre ens obliga a preguntar-nos com hauríem d´actuar. Què podem fer els vianants que passem pel seu costat? Els mirem? Els donem almoina? Preguntem què els passa? Ho denunciem? Generalment eludim la mirada i procurem avançar ràpidament. Algunes persones, insensibles, ni els veuen. Però moltes altres mantenim el cor encongit perquè no sabem què fer. Perquè els indigents són gent que pateix, I molts d'aquests, segurament són víctimes de determinades màfies que els obliguen a representar la indignitat.
Què es fa per ells? Quines normatives s'apliquen per protegir-los?
Són esclaus ignorats, al mig de les ciutats.
