Francesc Roig i Dou (València, 1631-1692) és un personatge pràcticament desconegut, autor d'un llibre de compte i raó editat per Enric Marí Garcia „a qui seguesc en molta de la informació que oferesc ací„, tot i que, si no vaig errat, encara no ha estat publicat. Francesc Roig era fill de Joan Baptista, advocat de la Ciutat i alguns altres càrrecs més, cosa que el convertia en un personatge influent, al cap i casal de l'antic regne de València, que acabà ennoblint-se, el 1640. La carrera social familiar, doncs, anava per bon camí.
Però Francesc Roig „de qui s'esperava que hagués heretat els càrrecs paterns„, acabà per dedicar-se a gestionar el patrimoni i, encara, a intentar posar remei a les malifetes del seu fill, Vicent, el qual degué ser un gran «afeccionat» a les dones i protagonitzà un episodi que hauria fet les delícies del seu avantpassat remot, l'autor de l'Espill. Francesc Roig ho narra així: «El dia 12 de jiner 1677 (...), a les dotse de la nit, sentint unes pedrades a la finestra, no obstant que no estava en molt bona salud y el fret era molt, ixquí del llit y em digué un vehí com tenia la porta del carrer uberta, y entenent tindria lladres, regoneixent casa, trobí de menys a dit don Vicent Roig, mon fill. Y entonses dit vehí me explicà com havia alguns sis dies que festechava a la filla de Pere Joan Ginart (...). Y eixint al carrer, en fanchs a micha cama y mig vestit, en busca d´ell, no trobant-lo, pasí fins que es féu de dia per los carrers buscant-lo, y després que arribí a casa mig mort, me feren a saber com, a les deu hores del dia, se desposà „o feren desposar„ en dita senyora donya Flor Ginart (...), el dia 6 de febrer de dit any 1677, en què cumplia los setse anys, hohí la missa de nóvio, y en març següent me´ls portaren a casa per no haver altra forma ni comoditat. Déu Nostre Senyor m´o hacha pres en conte de mes culpes y no permeta, encara que siga a un moro o lluterà, tal li succehixca, ni al dit don Vicent Roig tal retorn tinga de sos fills, per sa infinita misericòrdia y passió, y tinch perdonat y al present me ratifique en perdonar a tots los que causa foren». Més tard, ens explica que acabà pressoner a Itàlia i, on potser, va escapar de la pressó i se'l detecta per Nàpols. Al pare degué doldre-li més la criminalitat del fill, a qui va desheretar i deixà els seus béns al nét, potser, també, per impedir que la justícia se n'emparàs.
