La propietària de la torre del castell de Saint Michel de Montaigne „reconstruït després d´un incendi paorós del 1885„, al Perigord, va rebre fa uns anys, entre altres personalitats, un jove assagista, Joan Garí, amb afable atenció, després d´un raonable sopar de cuisine de terroir i ambiance campagnarde.
Des d´aquell moment, naixia un assaig de viatge que, travessat per les relacions entre els Essais de Michel de Montaigne i els del seu semblable valencià Joan Fuster, faria concórrer la memòria d´Europa „o siga, la de Goethe i la d´Auschwitz„ per a indagar sobre «l´única passió noble», l´única «autoritat» de l´escriptura d´un altre assaig, titulat Nosaltres els valencians: la d´haver-se apassionat, «fins a l´obsessió, per la vida i el destí» del seu poble: el nostre.
El llibre, editat per Onada de Benicarló „el més important projecte de la galàxia Gutenberg entre València i Barcelona„, l´he pogut llegir justament després d´un conill amb carxofes „de Benicarló„, i coneixent les fecundes idees i els hàbits estilístics d´una de les plomes dignes de ser llegides de fa anys. Precisament, els seus dos llibres anteriors, eren un nou Viatge pel País Valencià de cinquantenari de l´original de Fuster, i un llibre de cuina de Borriana, d´aprenentatge de les receptes de sa mare.
En realitat, l´estirp europea de l´assaig bellament escrit, aplicada a les patètiques trifulgues i enèsims xafardejos que solen constituir la qüestió «nacional» dels valencians, el seu país, la seua llengua etc... „fins i tot en mans dels grans cervells i les grans plomes„, permet entendre el títol del llibre, com una autèntica aplicació del «punt de vista de Sírius», que caracteritzà precisament Joan Fuster. En efecte, si aquelles escaramusses repetitives no importen als valencians mateixos fins al punt de conduir-los a cap progrés social o cap «assaig» nacional compartit i efectiu, d´una autèntica «comunitat valenciana» ni tan sols pel que fa a la llengua, ¿com involucrar-hi Montaigne, Goethe, Auschwitz i altres testimonis? Diria „des d´un país realment atractiu i complex„ que és una ocasió de goig intel·lectual i moral poder suposar la resposta entre pàgines tan intel·ligents, autobiogràfiques i crítiques, com les recents de Joan Garí amb madame Cécile Mähler-Besse.
