L'escena de la magdalena proustiana, ben al principi del llibre primer, Pel cantó de Swann, marca una manera de delimitar el temps. Patrick Modiano, un altre francés, confon cronologies en la seua mirada als barris parisencs de tota la vida. En L´herba de les nits, per exemple, fets i persones irrompen en el narrador en trepitjar espais que no visitava en dècades i el lector acaba desorientant-se. El passat mai no desapareix, no té límits, no existix.
Però no cal moure´s d´enlloc. Quan em vaig topar amb la caràtula de Los últimos de Filipinas no vaig reaccionar; en sabia l´argument per la versió antiga emesa per la primera cadena feia quasi quaranta anys. No trobe temps per anar al cinema, de vegades per pura mandra. Dies després, no sé quants, jo també acabe confonent-me, em vingué a la memòria la reacció dels xavals de la meua edat al sendemà de veure la pel·lícula. «Quins tios més bragats!», exclamava amb expansius i contundents moviments de braços un xicot al poliesportiu, fent-se portaveu in promptu de tota la quadrilla present. I així, en al·luvió imprevist, els dies plujosos d´aquest desembre passat foren aquells en què, de menuts, jugàvem a la guerra amb els paraigües per les rodalies del poble encara, ni se somiava, sense urbanitzar; i fou present la meua infantil vocació de militar, fervent lector d´Hazañas bélicas i El sargento Tigre, jo, col·leccionista de madelmans ja perduts, que l´únic que he agafat és una escopeta de fira, jo, que mirava amb certa fascinació els xicots adustos de la oje desfilant en dies de festa davant del cinema Victoria (ara, afortunadament, i passats anys i anys de democràcia, cinema Municipal), però que mai vaig considerar ni en apuntar-me als dissimulats scouts. I aparegué el meu besavi Wenceslau que arribà desfet de la guerra de Cuba amb unes febres que li causaren una mort prematura. Quin aspecte tindrien els carrers que el veren tornar d´ultramar?
1898, 1979 i 2016 units per Los últimos de Filipinas. Vaig anar-hi, a la fi, i em va agradar. No vaig eixir-ne amb la sensació d´eufòria d´altres temps, no ho pretenia aquesta nova versió, però sí em vaig sentir una mica un bot que rema contra la corrent, incessantment arrossegat cap al passat, com pensava Nick Carraway, l´admirador del gran Gatsby.
