Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del diumenge

Manela la passejadora de gossos

Manela la passejadora de gossos

Em dic Manela i sóc passejadora de gossos. Tinc vint anys, estudie Filosofia i estic desenamorant-me, però això són figues d´un altre paner. Relacionat amb la meua professió, és clar. En aquesta vida tot està relacionat, com deien els presocràtics. Si no, per cert, la filosofia no tindria res a fer. Però ara vull centrar-me en la meua faceta professional. Sóc autònoma. Ja sé que des del punt de vista personal aquesta afirmació és una obvietat, o hauria de ser-ho. En l´aspecte laboral, en canvi, la cosa és més discutible. I no per falta de voluntat. M´explique. Vaig anar a la Tresoreria de la Seguretat Social. Em va atendre un homenet calb, amb la cara afuada, el nas llarg i ulleretes de presbícia. Va començar a arreplegar impresos de damunt del taulell, però quan li vaig dir a què em dedicava es va abocar per damunt les ulleretes i es va quedar mirant-me amb una certa cara avícola. Sempre he pensat que aquesta classe d´ulleretes són com una barana per al balcó dels ulls. Aquells que no poden mirar-se el món per damunt dels muscles se´l miren per damunt les ulleretes. Xiuxiuejant i amb gest paternal em va dir que em desaconsellava donar-me d´alta perquè serien més les despeses que no els guanys. Em vaig quedar perplexa: no crec que durant tota la setmana hagueren tingut ningú més fent cua per donar-se d´alta de res. Vaig pensar que potser no volia afrontar el problema d´encabir la meua ocupació en un catàleg d´activitats professionals massa encotillat, i vaig insistir. Al capdavall, el govern s´havia omplit la boca anunciant les noves ajudes als autònoms. L´home em va explicar que s´havien rebaixat algunes quotes d´afiliació i que els parats podien optar a cobrar la percepció tota de colp per poder establir-se d´autònoms. En poques paraules: les ajudes consistien a pagar menys.

„Pot provar com a emprenedora „va dir„. Però ningú no dóna res. Jo estava d´acord amb l´última frase, però pensava que l´administració, si més no en temps de crisi, n´era una excepció. Hi vaig provar. Vaig recórrer un fum d´organismes i només vaig traure en clar que jo era això que se´n diu una jove emprenedora. D´ajudes, ni mitja. Perquè totes eren en negatiu, com l´anterior. Si no tenies avals o no et devien res, no podien ajudar-te. Vaig arribar a la conclusió que en realitat tots aquells organismes sí que m´havien servit per a una cosa: per a saber que jo era una jove emprenedora i que podia emprendre el que volguera; això sí, tota sola. De manera que vaig decidir treballar en negre. En realitat hauria de dir-se treballar en blanc. De fixar les coses per escrit, per exemple en un contracte, se´n diu posar les coses negre sobre blanc. I resulta que treballar en negre és treballar sense contracte. Misteris del llenguatge.

En realitat ja ho estava fent, això de treballar en negre. Feia uns mesos que passejava gossos. Primer va ser per fer un favor a la veïna de sota. Després ella em va parlar del senyor Alegre, que també necessitava algú que li passejara el teckel que tenia. Aquest coneixia Gonçal. I així, a poc a poc, vaig haver d´organitzar-me. Ara tinc mitja dotzena llarga de clients fixos i alguns d´eventuals. De matí vaig a la facultat, i de vesprada estudie i passege gossos i m´ocupe de les meues coses. Això per regla general, perquè algunes voltes hi ha excepcions, gent que demana els meus serveis a primera hora del matí, o bé urgències imprevistes que m´obliguen a faltar a classe o a introduir canvis en els meus afers domèstics. Tot plegat em permet guanyar al voltant de sis-cents euros al mes, i dic al voltant perquè les urgències són més cares, i també faig serveis especials, que tenen una tarifa diferenciada. Després cal restar costos ordinaris, com ara raspalls, bossetes per als excrements, utensilis per arreplegar-los, algun esprai antiparasitari. Algú pot pensar que exagere, que els gossos no fan tanta caca. Un a un potser no, però tots junts la cosa canvia. I no sempre l´estat de la qüestió és tan sòlid com caldria desitjar.

Els gossos són com les persones, uns mengen més que altres, i els gossos rics mengen més que els pobres. No cal explicitar-ne la conclusió. D´altra banda, els amos volen veure´ls ben pentinats, i quan arriba l´època de pelmudar no volen trobar pèls a casa. De fet, hi ha alguns propietaris convençuts que la muda no només se circumscriu a unes èpoques determinades, sinó també a uns espais ben concrets, com ara els jardins de Vivers, la qual cosa vol dir que jo m´he d´escarrassar per evitar que els amos troben evidències del seu error dins del domicili familiar, i que, per tant, em cal una bona provisió de raspalls i artefactes diversos. Açò són costos ordinaris. Però també n´hi ha d´extraordinaris. A pesar de tot, puc assegurar que de moment els meus ingressos nets no baixen dels sis-cents euros al mes. No nade de panxeta, però en tot cas són superiors a les meues despeses personals. I n´hi ha més coses: mane del meu treball i passege tot el que vull. Ja sé que Marx hi tindria molt a objectar, però a mi m´agrada passejar i sempre m´han agradat els gossos. L´economia no ho és tot. I, a més a més, ningú no podria imaginar-se la quantitat de coses que una aprén en aquesta faena. Hi ha dies que resulten més productius que tota una setmana de classes.

Compartir el artículo

stats