Quan Donald Trump guanyà la presidència del seu país, alguns politicòlegs, entre la sorpresa i la perplexitat per l'histrionisme del personatge, començaren a sermonejar que ja veuríem com, aviat, l'electe president faria com Ronald Reagan, i en matisaria les animalades retòriques, seguint la màxima castellana del donde dije digo, digo Diego. Igualment opinaven alguns joves, experts en el tema polític internacional. Jo els responia que la personalitat de Reagan era diferent de la de Trump, a poc que n'analitzaren els gestos „de l'un i de l'altre„, tot i que ambdós representaren l'elefantisme republicà made in USA.
Reagan estava acostumat a fer d'actor a Hollywood, i interpretava el paper de president seguint el guió establert, i actuant al dictat del director de la pel·lícula, és a dir, de la direcció del seu partit; Trump, no. Trump es presentava com a triomfador milionari, satisfet del seu èxit personal, i es botava el guió dels assessors a caprici, essent capaç de fer el que anunciava i el que callava, que probablement encara era pitjor. Els joves polítics, tots ells informadíssims gràcies a les xarxes socials, deien que Trump era un fantasma de Halloween i jo un vell ingenu, tot fent-me palmadetes a l'esquena.
Ara, quan comentem les amenaces televisives i tuiteres que llança Donald Trump, diuen que l'immediat president nordamericà fa por, no només pel que anuncia que farà, sinó perquè sospiten que ho farà, i que tant si l'ix bé, com si va malament, serà pitjor. O fatal.
Ara els done la raó, i els dic que probablement pot passar això. Perquè essent Trump un milionari fill de milionari, a més d'un professional mediàtic, acostumat a actuar en els platós i en les finances al seu antoix poderós, era capaç de sorprendre a tots amb trumpades impactants. Que, pel perfil egòlatra i vanitós que mostrava entusiasmat, la seua manera d'interpretar la política es podia semblar a la dels Cèsars de la Roma imperial. I que això no seria més que una demostració patètica, grotesca o tragicòmica, de la decadència dels Estats Units com a gran potència planetària del segle XX. Per la qual cosa, afegia, el més interessant serà assistir a la funció i veure com actuen els actors demòcrates en aquest show, i com en reacciona la societat civil americana. Per això, el paper valent que ve fent Meryl Streep plantant-se davant de Donald Trump, el trobe simbòlicament important. Perquè ella sí que és una gran actriu. I té geni.
